A la nostra Margarida, que el diumenge 22 d’octubre de 1933 fou proclamada filla adoptiva de Badalona a instàncies d’Enric Borràs, que la definí en el mateix acte com “l’actriu més moderna en el més ampli sentit de la paraula; la intèrpret genial per naturalesa i per educació; la dels matisos més subtils”. (“Sol Ixent”).
A la nostra Margarida, que mai va perdre la il·lusió, la curiositat i l’alegria per descobrir coses i que partint de la incertesa sabé crear.
A la nostra Margarida, que combatent allò que el “Tribunal de Responsabilidades Políticas de Barcelona” proclamà el 10 de juliol de 1941 amb la “pérdida total de bienes, inhabilitación para cargos de toda clase a perpetuidad, y extrañamiento, también, perpetuo, del territorio nacional”, Badalona la recuperà amb el nom d’un carrer, una escola, i ara un Teatre.
A la nostra Margarida, que gaudia d’una enorme intel·ligència creativa i pràctica, i que res del que va fer fou superficial. Que aconseguí l’èxit seguint els camins menys convencionals i que moguda per un impuls intern va saber fer-se a ella mateixa.
A la nostra Margarida, que augmenta amb Badalona la trista xifra de només un 2% de teatres a l’Estat Espanyol amb nom de dona.
A la nostra Margarida, que revolucionà la concepció teatral de l’època, impulsant el teatre memoritzat, suprimint l’apuntador, substituint les bambolines per la il·luminació, utilitzant escenaris despullats, fent servir escenografia en lloc de telons, fugint de la declamació, interpretant personatges arriscats i allunyats de la seva zona de confort i que la seva obra preferida era aquella que provocava més delit en el públic.
A la nostra Margarida, que fruí d’una intuïció poderosa i que des de la complexitat aconseguí la simplicitat. Que feia i sentia allò que era i sentia, i malgrat les circumstàncies personals, posseí una energia inesgotable.
A la nostra Margarida, que entengué perfectament que abans de poder donar quelcom al públic, primer s’ho havia de donar a ella mateixa. Que fou actriu, directora, pedagoga i empresària. Una dona avançada al seu temps.
A la nostra Margarida, que restà sempre compromesa artísticament i vivencialment amb Badalona i que fou lleial a les seves amistats, estimada pels seus companys i companyes, pels pobles, per la família…
A la nostra Margarida, que deixà gran part de la família a Badalona; família que amb molta dedicació construeix permanentment una web de referència de la seva biografia.
A la nostra Margarida, que vessava de generositat material i emocional, que no s’amagà mai del seu sentiment republicà i antifeixista i que bevia de la font de tot el saber universal.
A la nostra Margarida, que molts infants descobriran quan vagin al Teatre Margarida Xirgu de Badalona, i veient el seu nom i amb la curiositat que els caracteritza preguntaran: Qui era Margarida Xirgu?
A la nostra Margarida, que com digué ella mateixa en una ocasió: “Hem fet el que hem pogut, vet-li aquí…”
A la nostra Margarida…
Avui fa un any que la comissió del nomenclàtor aprovà per majoria, el canvi de nom de “Teatre Principal” pel de “Teatre Margarida Xirgu”. Quatre mesos abans demanava la paraula al Ple per defensar la proposta.
A finals de juliol del 2020 amb els vots favorables de tots els grups municipals s’aprovà definitivament. Una fita difícil i no exempta d’alguns entrebancs inesperats i sorprenents, però gràcies al suport de moltes persones, entitats i aplicant el sentit comú, fou possible. Hem pogut recuperar a “la nostra Margarida”, com deia antigament la nostra gent. Qualificatiu que concebí entranyablament Guimerà per referir-se a una artista que admirava, respectava i la feia nostra.
Aprofito el dia d’avui per dedicar-li aquestes paraules:
A la nostra Margarida, que a l’edat de quinze anys començà a fer teatre a Badalona com a actriu de reforç amb “Gent Nova”.
A la nostra Margarida, que el 17 de novembre de 1922 comprà una casa de pescadors -davant del mar que tant estimava-, al carrer Santa Madrona 118 i s’hi empadronà el 28 d’agost de 1925. La casa on s’allotjà per uns dies durant la tardor del 1935 Federico García Lorca, convidat per l’Orfeó Badaloní junt amb Margarida Xirgu per homenatjar-los en una vetllada selecta.
A la nostra Margarida, que mai va poder utilitzar la clau de casa que sempre va guardar, per si un dia tornava de l’exili.
A la nostra Margarida, que el diumenge 22 d’octubre de 1933 fou proclamada filla adoptiva de Badalona a instàncies d’Enric Borràs, que la definí en el mateix acte com “l’actriu més moderna en el més ampli sentit de la paraula; la intèrpret genial per naturalesa i per educació; la dels matisos més subtils”. (“Sol Ixent”).
A la nostra Margarida, que mai va perdre la il·lusió, la curiositat i l’alegria per descobrir coses i que partint de la incertesa sabé crear.
A la nostra Margarida, que combatent allò que el “Tribunal de Responsabilidades Políticas de Barcelona” proclamà el 10 de juliol de 1941 amb la “pérdida total de bienes, inhabilitación para cargos de toda clase a perpetuidad, y extrañamiento, también, perpetuo, del territorio nacional”, Badalona la recuperà amb el nom d’un carrer, una escola, i ara un Teatre.
A la nostra Margarida, que gaudia d’una enorme intel·ligència creativa i pràctica, i que res del que va fer fou superficial. Que aconseguí l’èxit seguint els camins menys convencionals i que moguda per un impuls intern va saber fer-se a ella mateixa.
A la nostra Margarida, que augmenta amb Badalona la trista xifra de només un 2% de teatres a l’Estat Espanyol amb nom de dona.
A la nostra Margarida, que revolucionà la concepció teatral de l’època, impulsant el teatre memoritzat, suprimint l’apuntador, substituint les bambolines per la il·luminació, utilitzant escenaris despullats, fent servir escenografia en lloc de telons, fugint de la declamació, interpretant personatges arriscats i allunyats de la seva zona de confort i que la seva obra preferida era aquella que provocava més delit en el públic.
A la nostra Margarida, que fruí d’una intuïció poderosa i que des de la complexitat aconseguí la simplicitat. Que feia i sentia allò que era i sentia, i malgrat les circumstàncies personals, posseí una energia inesgotable.
A la nostra Margarida, que entengué perfectament que abans de poder donar quelcom al públic, primer s’ho havia de donar a ella mateixa. Que fou actriu, directora, pedagoga i empresària. Una dona avançada al seu temps.
A la nostra Margarida, que restà sempre compromesa artísticament i vivencialment amb Badalona i que fou lleial a les seves amistats, estimada pels seus companys i companyes, pels pobles, per la família…
A la nostra Margarida, que deixà gran part de la família a Badalona; família que amb molta dedicació construeix permanentment una web de referència de la seva biografia.
A la nostra Margarida, que vessava de generositat material i emocional, que no s’amagà mai del seu sentiment republicà i antifeixista i que bevia de la font de tot el saber universal.
A la nostra Margarida, que molts infants descobriran quan vagin al Teatre Margarida Xirgu de Badalona, i veient el seu nom i amb la curiositat que els caracteritza preguntaran: Qui era Margarida Xirgu?
A la nostra Margarida, que com digué ella mateixa en una ocasió: “Hem fet el que hem pogut, vet-li aquí…”
A la nostra Margarida…
