La neteja d’accents innecessaris és una bona notícia pel català
Fa uns mesos vam tenir, per fi, una bona notícia: aquella llista inacabable de parelles de paraules amb uns accents que no s’ajustaven a la norma general d’accentuació i que havia anat creixent al llarg dels anys, des de les vint-i-tres que podíem trobar a les Normes fabrianes del 1913 fins al gairebé un centenar i mig que teníem poc abans de la publicació provisional de la nova llista, aviat farà cinc anys, ha passat ja a ser una cosa del passat.
Segurament hi haurà, com sempre, els que se’n queixin, els que s’havien esforçat per memoritzar-la sencera, els nostàlgics, els repatanis i els rebels. I tots els que semblen no adonar-se de la progressiva absència dels gens, els gaires i els caps, de l’augment de les coses que es cauen o de l’allau d’anglicismes innecessaris, però que tot d’una sembla que no poden suportar que determinades formes hagin perdut la ratlleta que les acompanyava.
És cert que la llista no era tan llarga si pensem en paraules, i no tant en formes de les paraules (el participi mòlt -a, una paraula en un cas; o mòlt, mòlta, mòlts, mòltes, quatre formes en l’altre), però en qualsevol cas, una llista els criteris de la qual sempre m’han semblat confusos.
D’una banda, perquè una norma carregada d’excepcions potser no era una norma prou ben formulada. La norma d’accentuació deia que els mots monosíl·labs no s’accentuen, però havia d’afegir immediatament aquell llevat de… i aquí començava la llarga llista d’una cinquantena de formes; se’ns deia, a continuació, que les paraules planes només s’accentuen quan no acaben en vocal, vocals, o -EN i -IN, llevat de… i novament una llista de més de trenta formes. I finalment deia que les paraules agudes només s’accentuen quan acaben en vocal (no en diftong), vocals, o -EN i -IN, llevat de… i apareixia la corrua dels besnéts i rebesnéts dient adéu al rodamón a contrapèl des del subsòl, redéu, redéu! Sort que les esdrúixoles no tenien problemes!
De vegades es podia tenir la sensació que es prioritzaven raons basades en la necessitat de llegir en veu alta sense possibilitat d’equivocar-se, una mena de marca de paraula no habitual, com si l’accent anormal ens digués: ep! que no es tracta de neta sinó d’una néta. Distinció totalment innecessària per a un parlant normal, perquè el context en què normalment es troben és ben diferent. És com si ens creguéssim que quan llegim només anem confegint lletres, sense entendre’n el sentit. Quina poca fe en el sentit lingüístic dels parlants! Totes aquelles paraules de la llista només es podien confondre vistes aïlladament, com a membres d’una llista. Però quan parlem o quan llegim, les paraules són dins d’una frase, i ningú normal no confon un adverbi i un verb, un nom i una preposició, un verb i un nom… col·locats adequadament en un context, a no ser que el que llegeix pertanyi a un altre món lingüístic o que el qui parla o escriu jugui amb les paraules i el vulgui sorprendre, comptant amb la seva complicitat. I aleshores, per què hauríem d’evitar el joc de malentesos? Com s’ho hauria fet en Tísner si no hagués pogut jugar amb els mots i els seus múltiples sentits? No cap en cap cap que cap parlant no ho pugui entendre sense ratlletes.
Hi ha persones que lamenten la “neteja” que s’ha fet d’accents, quan haurien d’estar preocupats
per coses com l’aparició massiva d’anglicismes a la nostra llengua
D’altra banda, si es creia que era absolutament necessari distingir, per què no ho fèiem sempre i no només quan la diferència es donava entre E i O obertes o tancades, però no amb les altres vocals? Per què crèiem que calia diferenciar entre res quantitatiu (no tinc res), i rés, nom (a Santa Maria han tocat l’hora del rés), i, en canvi, no calia marcar la diferència entre massa quantitatiu (hi havia massa gent a la platja) i massa nom (fan el pa amb massa mare), o entre nou nom femení (m’agraden les nous) i nou numeral (té nou anys), entre set nom (té molta set, li donà una set d’aigua) i set numeral (hi havia set noies)? Simplement perquè sonen igual? O potser perquè, en aquest cas sí, la distinció la fèiem per la funció?
I fins i tot així, posats a distingir i si se’m permet la barrabassada, per què en el cas d’alguns triplets només distingíem entre te (pronom àton: donar-te) i té (verb: té, ja t’ho dono), però no ens inventàvem un tè (nom: l’hora del tè), o un sòn (nom: sempre té sòn) que ens pemetessin dintingir-lo de son (possessiu: son pare) i són (verb: són les dotze)?
Ara s’ha fet neteja, molta neteja, i benvinguda sigui. I n’han quedat només quinze (vuit menys, per cert, que els fabrians inicials). D’una banda, ens hem quedat amb aquells tretze que marquen la diferència entre un mot monosíl·lab àton i un altre de tònic (es diu/és alt, ma mare/la mà, mes filles/més bonic, mon pare/el món, pel camí/el pèl, dir que no/què dius?, se n’anà/ja ho sé, si vols/diu que sí, son pare/són italians, te la donaré/té son, l’ús de raó/us diré, donar-vos/sou vós, senyora?). I això pot ser un argument vàlid.
Però a més, i això ja no m’ho sembla tant, s’han conservat dos únics casos de l’antiga diferenciació entre formes totes dues tòniques, l’una amb e tancada i l’altra amb e oberta, bé, béns/be, bens (adverbi i nom /nom: em trobo bé, fer el bé, els béns patrimonials / matar el be, un ramat de bens), i déu déus/deu deus (nom/nom, numeral i verb: en nom de déu, els déus del Parnàs/una deu d’aigua, sempre treu deus, val deu euros, em deu respecte). En aquest darrer mot, déu no només es distingeix de deu per l’accent, sinó que molt sovint ho fa també, de manera redundant, per la grafia amb majúscula.
I, finalment, un únic i molt sorprenent cas de conservació de la distinció entre dos mots que no tenen cap diferència fonética ni funcional, però sí semàntica: sòl/sol (nom: la llei del sòl/la posta de sol), com si fos l’únic cas d’homonímia total de la llengua! Recordem els casos de broma (el terreny es cobrí de broma/és molt de la broma) o de coma (aquí hi falta una coma/ha estat en coma/caminava per una coma fosca) que, en canvi, i molt assenyadament, no es diferencien amb cap diacrític.
Si quan es tractava dels monosíl·labs àtons i tònics deia que em veia amb cor de defensar la distinció, em costa molt d’entendre el perquè dels tres casos tònics conservats, sobretot de l’últim. Mentrestant, esperarem pacientment que passi la maltempsada i poguem arribar a aquell dia, d’aquí a uns quants anys, en què les autoritats lingüístiques revisin la qüestió. Afortunadament, però, de la nova llista n’han desaparegut els incòmodes compostos i podrem passejar-nos sense el perill de tornar-nos a trobar amb aquella aberració dels rètols de l’Incasòl si fem un tomb pel barri de Sant Roc, que n’és ple. Ja sabem que som un poble ple de rareses, però no crec que ningú pogués pensar que la Generalitat tingués un Institut encarregat de controlar i administrar la nostra estrella. No arribem a tant, en podeu estar ben segurs!
