La primera vegada que em va petar una piula a les mans era per Sant Joan; era d’aquelles piules verdes i primes amb la metxa curta, gruixuda i negra! Especial per fer-la petar a les mans, si l’agafaves bé, clar. El record va més enllà… Encara tinc el brunzit constant del xiulet a les orelles, i com els cosins em van portar al lavabo de casa els “onclus” a remullar-me els dits; era allà on la família celebràvem cada Revetlla de Sant Joan. De fet, celebràvem cada revetlla, cada Nadal (amb el ressopó després de la missa del gall) tot sants, etc.
Qualsevol festivitat era bona per trobar-nos, sempre al voltant de la taula; i exceptuant tots sants -que encara ens trobem tots per dinar-. No eren trobades ben bé entaulades… M’explico: els grans de la família, és a dir els “onclus” i les tietes sí que hi seien al voltant, però els joves i petits -els cosins-, anàvem i veníem del carrer a taula! Per la revetlla la porta era sempre oberta i sortíem a llençar petards i coets i anàvem entrant a refrescar-nos o fer un mos.
La tradició manava i ningú fallava! Les tardes de revetlla ja s’olorava la festa, havia acabat l’escola, els carrers bullien de gent amunt i avall, i tothom carregava les coques arreu… I a mi m’agradava participar-hi ben aviat, entrant a la cuina a espiar com la tieta Maria feia el pastís de tonyina… Pa de motlle tallat transversalment i farcit amb una barreja de maionesa, tonyina, ou dur i enciam! Com la mare preparava les truites, l’Inés tampoc parava a la cuina i la resta de tietes, les Montserrat, també hi feien les seves amb els canapès… I així era com s’anava cuinant la revetlla!
Allò que diferenciava les trobades al voltant de la taula (obviant el clima) eren les postres: si per Nadal tocaven torrons i neules, per tots sants panellets… I per la revetlla de Sant Joan… les coques!! El fantàstic món de les coques de Sant Joan!! El ventall de productes que et proporcionava el forn del barri anava directament relacionat amb la diversitat de gustos que compartien taula: la coca de llardons i els fanàtics d’anar picant les molles que quedaven a la safata; qui buidava la fruita confitada, i qui aprofitava per menjar el brioix sense fruita… O qui, com jo, pessigava els pinyons, deixant petits forats damunt del brioix! Els que més em fascinaven eren aquells valents que decidien guardar la coca de crema fins l’endemà… Amb tots els riscos que això suposava, clar!! La darrera vegada que vaig pessigar una coca per extreure els pinyons vaig pensar en la diversitat de gustos que compartien taula… I vaig decidir que aquest any la faria jo, tunnejada amb tots aquells toppings que més ens agradin!
Us hi animeu?
Ingredients:
- 400 g de farina
- 150 g de sucre
- 3 ous
- 100 g de mantega
- 50 g de pinyons
- 20 g de llevat en pols
- 1 llimona
- Un quart de litre de llet
- canyella en pols
- anís mòlt
- sal
Elaboració:
- Dins d’un bol hi aboquem 350 g de farina i el llevat. Fem un forat i hi posem 100 g de sucre, 2 ous, la pell de la llimona ratllada, l’anís en pols i la canyella. Ho barregem tot i ho treballem amb les mans fins que quedi una massa fina. Fem un segon volcà i hi aboquem la llet.
- Mentrestant, fonem la mantega en un cassó (a foc baix perquè no es cremi) i quan la barreja del bol quedi ben fina, hi afegim la mantega. Veurem que tot és barrejat quan es desenganxi del bol amb facilitat.
- Aboquem la massa damunt una taula una mica enfarinada i li donarem forma de coca, aconseguint un gruix, més o menys, d’1 cm.
- Col·loquem la coca en una safata de forn amb paper sulfurat per sota i la deixarem reposar tapada amb un drap dins de la nevera uns 15 minuts.
- Un cop ha passat aquest temps, traiem la massa de la nevera i la pintem amb ou batut i hi espolsem el sucre per sobre, enfornem a 220º uns 30 minuts.
- Traiem la coca del forn i hi afegim els pinyons i una mica més de sucre. Ho deixem al forn 5 minuts més.
- Un cop cuita, la deixem refredar i ja ens la podem menjar.
