Molts dels joves badalonins estan fent aquests dies les proves de selectivitat, unes proves que des del primer dia han rebut una allau de crítiques que els arribaven de tots cantons. Algunes encertades, d’altres no tant, i moltes amb una certa tendència a deixar-se arrossegar per estereotips i prejudicis que sovint parteixen de visions precipitades, o fins i tot interessades, dels fets.
Es diu, per exemple, que aquestes proves responen a una visió de l’ensenyament com quelcom memorístic i que se n’haurien de replantejar de cap a peus els continguts. I és veritat que s’han de canviar coses, perquè, per exemple, no sé si la millor manera de fer el comentari d’un text es demostrant que es coneixen els noms de totes les possibles figures retòriques. Un tema repetitiu a la premsa d’aquests dies, potser perquè és dels pocs que lectors i periodistes lliguem amb coses que vagament recordem de quan teníem la seva edat. I això ens permet riure una mica quan surten preguntes sobre la metonímia, el polisíndeton o la hipèrbole, sense aquella sensació d’inseguretat que ens ofega quan ens parlen dels al·lels.
Però una anàlisi de les proves dels últims anys ens mostra que les coses no són tan simples. No dic que siguin proves fàcils, però un estudiant que ha llegit una novel·la hauria de ser perfectament capaç de respondre a preguntes elementals sobre el seu argument o els seus personatges. I hauria de poder relacionar fàcilment el significat d’algunes paraules o analitzar la funció d’unes altres. De la mateixa manera que un estudiant que ha observat diferents fenòmens a partir dels quals ha pogut arribar a distingir adequadament allò que era constant d’allò que era accidental, i a formular-ho, després de la descripció d’una situació i de la presentació d’unes dades, hauria de ser capaç de deduir la relació que hi ha entre ells i d’expressar-ho clarament amb paraules o amb gràfics. En el fons, es tracta simplement de demostrar que coneixen quines són les eines i per què serveixen. I això no té res a veure amb un ensenyament exclusivament memorístic.
Una altra crítica recurrent parteix dels resultats de les proves: si pràcticament tothom les acaba passant, quin sentit té sotmetre els nostres estudiants a una tortura com aquesta? I surt aleshores qui parla de les afectacions psicològiques, oblidant que l’ensenyament també és, o hauria de ser, responsable de proporcionar als nostres joves les eines per enfrontar-se a les nombroses proves a què seran sotmesos al llarg de la seva vida. I sovint, amb uns avaluadors preparats a consciència –molt més que no pas els innocents professors dels instituts i de la universitat– per trobar-los els punts febles. Qui clama per la desaparició dels exàmens –ai, perdó, de les proves– a l’ensenyament, en el fons, conscientment o no, està advocant per llançar les noves generacions al mercat laboral sense armes ni bagatge, sense haver après a defensar-se, a no deixar-ser enfonsar pel neguit i a fer valorar allò que sap, donant-li sentit.
O, davant dels altíssims percentatges d’aprovats, hi ha també qui parla de la pèrdua de temps i de diners (sobretot de diners!) només per detectar un miserable 6% de suspesos. Oblidant, o fent veure que obliden, el veritable sentit d’aquestes proves, que és el seu caràcter universal, és a dir, únic, uniforme i general. No es tracta d’aprovar o de suspendre, sinó d’ordenar els resultats. Perquè tenim un sistema universitari que no es pot expandir fins a l’infinit, sobretot en aquelles àrees en què l’experimentació és fonamental. Quants metres lineals de laboratori li caldrien a una facultat de química o de biologia si tots els 10.000 alumnes que accedeixen aquest any volguessin ser químics o biòlegs? Quants llits amb malalts, quantes taules amb cadàvers per fer autòpsies si aquests 10.000 volguessin ser metges? La realitat és la que és i els miracles només es donen als relats fantàstics. I per això cal establir uns rangs i unes preferències.
Davant d’això, podríem tenir un sistema salvatge, del campi qui pugui, on el primer que arriba tria plaça. Amb cues quilomètriques, sacs de dormir i mercat negre de llocs a la cua. O bé un sistema molt ordenat, amb una jerarquia clarament establerta, on els alumnes de les escoles de més prestigi vagin sempre al davant. O, finalment, un sistema que pretengui ser una mica més just, perquè pensa que malgrat les diferències d’ambient social i cultural, malgrat les evidents diferències econòmiques, almenys en principi, els joves de Sant Roc, de Llefià o de Singerlin han de tenir, teòricament almenys, les mateixes possibilitats que els dels millors col·legis de Pedralbes. I per això cal que tots ells, a part de les qualificacions –justes o inflades– que hagin obtingut del seu centre, se sotmetin a unes proves idèntiques per a tots, amb preguntes concretes que volen respostes clares, concises i, per què no dir-ho?, fàcils de corregir. Unes proves que segur que s’haurien de millorar, però que són les úniques que podien permetre que, l’any passat, una noia de Martorell, unes altres de Santa Coloma o un jove del Poble Nou, pel seu esforç i el seu rendiment als estudis, fossin els primers a triar plaça. És d’això que hauríem de parlar, i no dels percentatges d’aprovats o de la figura retòrica d’aquest any.
