El Super3 va crear una de les coses més poderoses que pot tenir una societat i una comunitat lingüística: un imaginari col·lectiu propi. I això, en ciutats com la nostra, té un valor clau.
“En castellano ralla, mola más en catalán”. Sona estrany, com si haguéssim girat les llengües per error, oi? “Alubias mágicas? No, mongetes màgiques!”. Són versos d’un tema que el raper Porta va llançar fa més de 12 anys. Versos que, pel fet de sonar-nos estranys, expliquen en quin moment ens trobem. Expliquen la caiguda lliure que hem patit en referents juvenils i infantils en català.
Fa 30 anys naixia el Super3. Un projecte trencador, pioner, innovador, participatiu. En una època en què l’oferta televisiva era limitada, ràpidament es va posicionar com una pedra angular de la normalització lingüística i de l’entreteniment infantil i juvenil. De la cohesió social, de la transmissió de valors inclusius. El Super3 va crear una de les coses més poderoses que poden tenir una societat i una comunitat lingüística: un imaginari col·lectiu propi. En Petri, la Nets, la Noti, en Tomàtic, el Megazero, però també l’Arale, en Son Goku o en Doraemon. Tothom vivia (que no veia) el Super3. La llengua, també, “portava la força al guant”.
Perquè era i és molt més que un contenidor, ara canal, infantil. Era un projecte social que va desbordar la pantalla, sent un dels clubs més grans del món (poca broma!), impulsant una de les festes infantils més concorregudes del planeta, la dels Súpers. Un projecte col·lectiu cohesionador que està deixant de ser-ho. Perquè sí, en Mic és un èxit espectacular. I certament, l’InfoK és tot un referent. I d’acord, el Super3, com a club, segueix sent un fenomen digne d’estudi: actualment, segons la CCMA, el 40% de la població infantil de Catalunya és súper. Potser perquè són els pares els qui han crescut sent súpers. És prou atractiu, encara, el Super3, pels petits de la casa? Als patis de les escoles difícilment sentirem nens i nenes jugant a ser els protagonistes d’una sèrie del Super3. Difícilment hi sentirem alguna de les seves cançons. I així ho diuen les audiències. Amb la fragmentació de la TDT i l’aparició de nous canals com Boing o Clan, amb més recursos pel fet de tenir més audiència potencial, l’única opció en català ha marcat mínims històrics, caient al 0,6% de share.
La CCMA ha perdut més del 60% de la capacitat d’inversió en contingut audiovisual. I també d’aquí plora la criatura. Però no només: cal ser conscients del moment actual, adaptar-se als nous consums i plataformes, i anar a buscar el públic. Cal potenciar nous creadors de continguts a TikTok, a Youtube, a Twitch. Cal compensar el fet que el català té uns 550 milions de parlants menys que el castellà, arreu del món. Compensar que, tot i ser més de 10 milions de parlants, la immensa majoria som bilingües en castellà. Perquè sinó, fer contingut en català a la xarxa és una qüestió de militància: i així estem.
I cal defensar el que tenim, ser exigents. Perquè molt contingut ja existeix, però ningú no el mostra. Moltes pel·lícules, moltes sèries, han estat doblades en català amb els diners de tots els catalans. A Disney+, títols com Frozen, Toy Story 4, Els Increïbles o Star Wars, entre moltíssims altres, podrien ser-hi en català. Existeixen, són propietat de Disney, i s’han doblat amb diners públics, però no els trobareu en català. Les podeu veure en danès, finès, noruec o francès del Quebec, totes elles amb menys parlants que el català. Però no en català. També això és feina del Govern, com reivindica la Plataforma per la Llengua. Perquè actualment, les plataformes ja superen la televisió tradicional entre el públic més jove. Ens falta determinació en defensar el que ja tenim.
I ens falta un Super3. Un projecte trencador, arriscat i cohesionador amb el català com a eina. Que eviti que trobar entreteniment en català (i mínimament atractiu) sigui, també, una qüestió de militància. A ciutats com la nostra, en comarques com la nostra, especialment. Al Barcelonès Nord, el 97,7% de la població utilitzem, poc a molt, el castellà en el nostre dia a dia. En el cas del català, cau fins el 61,1% (tot i que només el 14,6% dels ciutadans tenim el català com a llengua inicial). Queda clar que cal potenciar la utilitat i l’atractiu de la llengua. Si ens creiem que el català és, pot ser i ha de ser un instrument de cohesió social, necessitem que les noves generacions tinguin referents en aquesta llengua. Que no sigui només l’idioma amb què fan matemàtiques o socials, la llengua dels pares i les mares, la llengua de les coses avorrides, mentre que associen el castellà al joc, als continguts que els interessen, als influencers que segueixen i que estan de moda. Necessitem nous Tomàtics, noves Arales, nous Son Gokus. Necessitem que, d’aquí molts anys, quan un raper pensi en els seus referents d’infància, segueixi pensant que “mola más en catalán”.
