Molt sovint escoltem: «parlar aquesta llengua o una altra, és indiferent, el que és important és entendre’ns» . No hi puc estar menys d’acord. Si això fos cert, seria una reducció molt dràstica de tot el potencial que cadascuna de les llengües té. No seria tan difícil ensenyar una segona llengua, sempre la mateixa, a tots els habitants del planeta. De fet, ja es va intentar amb l’esperanto, l’aprenentatge del qual tenia altres connotacions que les merament lingüístiques . L’esperanto és una llengua auxiliar planificada, creada per l’oftalmòleg polonès Ludwik Lejzer Zamenhot, amb l’esperança que es convertís en llengua auxiliar internacional. Zamenhot, que era jueu, considerava que la inexistència d’una llengua universal, era la raó principal dels conflictes entre nacions. Avui dia, es considera que la parlen uns dos milions de persones.
Les llengües, totes les llengües, independentment del nombre de parlants que les usin són el dipòsit de tot el coneixement humà. Llenguatge i humanitat tenen un origen comú. Ens podríem imaginar el món com un gratacel amb moltes petites finestres. Com la torre Agbar de Barcelona, per exemple. Cada finestra representa una comunitat de parlants. Quan una d’aquestes comunitats deixa de parlar la seva llengua atàvica, per les causes que siguin, és com si s’enfosquís una part de la humanitat. I se’n tanquen moltes, de finestres. A mi em sorprèn que estem tan capficats per salvar una espècie de balenes i que no manifestem, en general, gaire malestar emocional per les cultures que desapareixen. I, que consti, que no vull, de cap manera, perdre cap de les espècies marines. Ben al contrari
Passem d’allò que és general, a allò que tenim a prop, a allò que ens interpel·la, que sentim ben nostre. Parlem de la nostra llengua. Parlem del català. D’un temps ençà s’ha recuperat amb força la persecució del català, per activa o per passiva. Per activa, per part de tots aquells polítics que volen dividir la societat catalana i que algunes vegades per ignorància i moltes d’altres, moltes més, per mala fe menteixen, presenten els catalans, que no volem renunciar a la nostra llengua, com a excloents, supremacistes i insolidaris. L’estat espanyol també actua contra la llengua catalana. I és curiós que signin tots els protocols europeus a favor d’aquelles llengües, que ells en diuen minoritàries i que en realitat són minoritzades, aquells mateixos que les menystenen i posen tots els impediments possibles perquè es desenvolupin sense entrebancs. Qualsevol estat democràtic les hauria de considerar una riquesa comuna. Per passiva, actuem contra la nostra llengua tots aquells que deixem d’usar-la perquè «en castellà ens entenem tots», «» em sento incòmode i crec que és de mala educació no canviar de llengua quan hi ha algun castellanoparlant en el grup»…
Us convido a entrar a les pàgines de l’ONG del català, «La Plataforma per la Llengua» i a consultar els informes que ens parlen de la situació de la llengua a casa nostra. Penseu que aquell eslògan que ens deia «El català, depèn de tu» no ha quedat obsolet, és ben viu i necessari. La nostra llengua és el dipòsit de les experiències i del saber de les generacions que ens han precedit, el mitjà de transmissió d’aquest saber a les generacions futures . Som nosaltres els qui hem de traspassar la llengua pròpia i l’hem de traspassar amb tota la vitalitat i la qualitat. És la llengua de Llull, d’Ausiàs, de Jaume I, de Verdaguer, de Carner de Maragall. És la llengua d’en Llach, d’en Raimon, de la Maria del Mar, de la Marina, d’Els Pets…
Serem nosaltres, la nostra generació, la que començarà a tancar la finestra d’aquest gran edifici que representa totes les cultures del món? El mes d’abril és un mes idoni per anar-hi pensant, en tot plegat. El M.H. President Torra, vituperat per uns quants indocumentats, que van interpretar uns textos seus amb tota la malícia possible, s’ha posat a disposició per contribuir a reflexionar sobre el futur del català. Ens hi posem?
