Divendres Sant. La Passió de Crist es prolonga en la passió del món i travessa la història. Aquests dies, a diverses esglésies badalonines podem veure l’exposició Cayucos destinada a donar un nou toc d’alerta davant la ignominiosa travessa del Mediterrani de milers d’emigrants que, forçats per la misèria, es veuen obligats a marxar dels seus països i malviuen entre nosaltres.
Aquesta situació d’emergència es va destapar el passat 9 de desembre amb l’incendi d’una nau abandonada del barri de Gorg de Badalona que va provocar la mort de cinc persones, una tragèdia que va revelar davant l’opinió pública l’existència de setanta assentaments semblants semiinvisibles a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i que va despertar un gran interès mediàtic. Tot i que avui està remetent com a notícia, moltes d’aquestes persones continuen malvivint en la penúria: són històries de vida esborronadores, si coneixem cas a cas les persones afectades.
Des d’aleshores, diverses entitats badalonines, coordinades per Jaume Ventura, de Justícia i Pau, han promogut l’acció solidària “Àfrica és l’horitzó” amb un doble propòsit: sensibilitzar la ciutadania i propiciar un acompanyament personalitzat d’aquests emigrants africans. Han encomanat a Ibrahima Seydi, un escultor i activista senegalès que porta molts anys a Catalunya, l’elaboració artesanal en fusta de diversos models de cayucos. Els acompanya l’explicació del projecte i un llistat de joves morts en la travessia d’Àfrica a Europa. Un dels cayucos que estan tenint més sortida és la que representa un missioner. Els fons obtinguts de la venda serviran per donar suport a la comunitat Almas Kemadas, que aglutina persones afectades per l’incendi de la nau i propicia iniciatives per a la sensibilització i l’enfortiment de la comunitat africana entre nosaltres. “Àfrica és l’horitzó” també explora sortides per a la integració sociolaboral d’aquests germans nostres.
Fa uns anys, l’historiador Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, i Mario Marazziti, polític i periodista, escrigueren un llibre titulat “Eurafrica: lo que no se dice sobre la inmigración. Lo que se podria decir sobre Europa.” (2005). Els autors defensen que sense un destí comú amb Europa, Àfrica té poc futur i Europa sense Àfrica perd gran part de la seva significació. Àfrica és el nostre veí, el lloc de les migracions d’ahir d’avui i de demà. Sostenien que caldria parlar d’un sol continent euràfrica per la gran quantitat de vincles històrics, religiosos i culturals que ens uneixen. Són solament catorze quilòmetres els que separen Europa d’Àfrica per l’estret de Gibraltar.
La presència en els campionats europeus d’estrelles com Samuel Eto’o, Didier Drogba o Nwankwo Kanu és la prolongació contemporània d’una llarga successió de relacions històriques entre ambdós territoris. Sant Agustí, un dels Pares de l’església llatina, era africà. Ramon Llull féu tres estades missioneres a Tunísia. Els temps de l’esclavatge es caracteritzaren per un vaivé de persones vingudes del continent africà que arribaren a sumar, per exemple un 15% de la població de Sevilla al segle XVI. Alexandre Dumas, era mestís. Marià Fortuny i Josep Tapiró foren pintors catalans actius al nord de l’Àfrica. I Antoni Gaudí projectà un important edifici per a les missions franciscanes de Tànger que es considera precedent de la Sagrada Família. Però la colonització europea va esborrar les petjades de la història d’Àfrica, no sols en el mateix sòl africà sinó també a la diàspora. Cal recuperar i aprofundir en els rics vincles culturals i religiosos euroafricans.