El dia 20 de juny era el Dia Internacional de les Persones Refugiades. Hi ha organitzacions que commemoren aquest dia de diferents maneres, sigui fent manifestacions al carrer o fent xerrades socials amb missatges reivindicatius per mostrar el seu desacord o la seva posició en relació amb els milions de famílies a les quals la violència els ha obligat a abandonar les seves llars per salvar les seves vides.
Abans d’entrar en més detalls, us vull aclarir una cosa molt important per a mi. Crec que conèixer les raons per les quals les persones abandonen casa seva i marxen és bàsic. Acostumem a pensar, en general, que la causa és la guerra. No sempre és així. No, la guerra, els genocidis i la violència armada no són les úniques causes que empenyen la gent a fugir.
Hi ha molta gent que fuig perquè es violen els drets bàsics dels humans, perquè a la seva ciutat o poble hi ha discriminacions per raó de gènere, d’opció sexual, ètnia o de cultura. Fugen amb la idea que hi haurà algun lloc on podran viure sense cap mena de violència ni discriminació, sense guerra. Viure amb pau i amb dignitat.
Aleshores, algun supervivent com jo arriba a Europa pensant que aquí podrà viure de manera lliure, sense patir cap mena de discriminació, de manera realment vivible. En realitat sembla una utopia. Els prejudicis ens segueix anem on anem, com la nostra ombra.
Per això vull dir que, independent de la commemoració d’aquest dia en concret, és la nostra responsabilitat com a éssers humans de comprendre i empatitzar amb aquestes persones. Hem de fer un petit exercici d’un dia, o potser no cal ni un dia, d’unes hores i posar-nos a la pell de les persones refugiades per pensar com us sentiríeu si, de sobre, perdéssiu tot allò que us dóna vida i seguretat; si tot d’una us quedéssiu sense un sostre per dormir, sense res per menjar i sense cap de totes aquelles petites coses que ens fan sentir que som vius.
De cop, els estudis que tens no et serveixen, la carrera en què t’has graduat ja no val, la llengua que parles ja no et serveix per comunicar-te. Resumint, d’un dia per l’altre has de començar de zero. Com creus que et sentiries si et passés això? Com voldries que et tractés l’altra gent?
Vull que procureu anar més a fons i pensar en les dificultats que provoca aquesta desgràcia de ser immigrant o refugiat. No és fàcil, oi? Per això els refugiats no volem que penseu en nosaltres un sol dia de l’any. Perquè per a nosaltres els nostres mesos també tenen 30 dies i els nostres dies també tenen 24 hores. Som éssers humans com vosaltres, quan tenim gana sentim mal d’estómac, quan tenim fred necessitem abrics i quan veiem que no estem amb la família tenim nostàlgia. En resum, que les nostres emocions són iguals que les vostres.
No necessitem empatia un dia a l’any. Volem un acompanyament cada dia de l’any. Volem que ens protegiu quan, davant dels vostres ulls, mentre esteu dinant o sopant, per la televisió veieu com ens expulsen, de nou, dins del mar, com ens barren el pas a les fronteres amb milers de policies armats fins a les dents.
Recordeu: no som pedres o pilotes per xutar d’un país a l’altre. Som éssers humans que teníem mare i pare, que algun dia de la nostra vida hem tingut algú que ens ha estimat de la manera que vosaltres estimeu els vostres. Si això que ens passa a nosaltres us passés amb els vostres éssers estimats, què faríeu? Reivindicaríeu només un cop a l’any per acabar amb les injustícies o cada segon que els recordéssiu?
Aquí si arribem és per buscar asil, la llibertat, la justícia i la dignitat.
Es un text de una gran sensibilitati autentic al 100 per 100. Ena caldria recordar-lo cada dia pee a fer front a les seves problematiques que haurien de ser les nostres. Gracies Nadia