Hi ha moments a la vida que s’han de prendre decisions. I, com és normal, a uns els sembla bé i a d’altres malament. Però s’han de respectar. I més amb jugadors que s’han guanyat aquest respecte.
Parlaré avui de tres casos, tots tres diferents. El primer és el de Neno Dimitrijevic. El macedoni té morro jugant i té morro a la vida. Per això ha arribat tan amunt quan pocs confiaven en ell. Marxa a València, però Neno no ha enganyat mai a la Penya. El curs passat quan li van intentar allargar el contracte literalment els va dir que no s’esforcessin perquè ell marxava al final de la temporada a València. I ha complert. Això ha ajudat a la Penya a planificar el seu relleu perquè totes dues parts ho tenien clar.
El cas d’Ante Tomic és diferent perquè no és del planter, però tot i que fins al 30 de juny pot rescindir el seu contracte, la meva humil opinió és que continuarà de verd-i-negre. És cert que té propostes de la Xina que multipliquen per tres la seva fitxa i divideix per dos els mesos de competició i divideix per deu el nivell de joc de la competició. Tomic s’ha vist sorprès a Badalona pel bon ambient i se sent com a casa. Tomic no li fa falta anar a la Xina a fer diners perquè n’ha fet uns quants. Si hi anés seria pel sou, evidentment, però per viure una experiència. De les últimes que podria viure com a jugador (té 34 anys).
Per últim vull parlar de Xabi López-Arostegui. Tothom pot pensar que encara li queda camí per recórrer a Badalona, tothom pot pensar que el contracte que li han ofert per continuar és boníssim (ell també ho pensa)… però sí ell considera que a un altre lloc pot créixer més, el què ha de fer és marxar. És cert que en uns dies la seva clàusula de rescissió baixarà a una mica més dels 100 mil euros i que la gent pot pensar que és poc agraït per no deixar tota la clàusula a la caixa de la Penya. Però no hem d’oblidar dues coses: l’ACB és un món professional. I, la segona i més important, és que, precisament, si sobre alguna cosa no hi ha dubte és que el jugador és penyero de cor. No hem d’oblidar que és un dels pocs casos de jugadors que estant a l’ACB no tenia representant confiant cegament en el club i que, quan va signar el seu primer contracte professional, una part va anar destinada a la base com a agraïment als anys que ha dedicat el club a fer-lo un home i jugador del cinc ideal de l’ACB havent arribat com un nen. Dit això, veurem que acaba fent. Si el desig d’Eurolliga, si el desig d’un projecte top (València) o que el sentiment li acabi pesant i es quedi a la Penya.
