Passada l’emoció del maig, a Badalona, molts joves encarrilem el final de curs i l’estiu se’ns presenta cada cop més proper. La rutina continua, però ja s’ha de començar a saber si treballarem o si podrem fer alguna escapada estiuenca amb amics. L’estiu acostuma a ser sinònim de vacances i és l’acabament d’un curs que sempre es fa llarg, i aquest més, diria jo.
I quan hi ha canvi, sempre hi ha un moment d’impàs. Més enllà del fet natural del solstici d’estiu, el dia 23 ens tanca un curs i ens albira un de nou, amb una energia similar a la del Cap d’Any, “…és una frontissa, la porta de l’any…” que deia Sisa.
La nit de Sant Joan és força present a les nostres vides des de temps immemorables i, encara avui dia, la tenim marcada al calendari amb convenciment del fet que cal fer festa. Convidem família i amics a fer un bon sopar a casa i la coca que no falti. Després els més petits (i els no tan petits, també) encenen una pirotècnia cada cop més elaborada plena de sorolls, explosions i xiulets estridents o de formes i colors impressionants. Però, tot i això, la revetlla tradicional va perdent importància any rere any, i n’és una evidència el fet que molts de la meva generació ni tan sols n’hem viscuda una com a tal a la nostra ciutat.
Una cosa que em sorprenia quan era petit era la diferència de la nit de Sant Joan que sortia a la televisió o m’explicaven a l’escola de la qual jo vivia en primera persona. Grans fogueres i taules llarguíssimes de veïns menjant plegats que omplien carrers es contraposaven amb sopars a porta tancada i amb l’única guspira dels petards. On eren les fogueres?
Havent fet un petit treball de camp preguntant a gent gran del meu entorn, he pogut constatar la pèrdua d’aquesta tradició. El meu avi, Joan Sala, m’explicava que quan era petit i vivia a les cases de l’antiga fàbrica Cros, encenien una foguera just davant de casa i els veïns s’acostaven a observar la fusta cremant. De forma similar m’ho explicava en Joan Masdéu: “durant el dia picàvem a les cases del barri i preguntàvem si els sobrava fusta per poder cremar, cobríem el carrer de terra i enceníem la foguera”. O la Maria Rosa Arenas: “Pràcticament a cada cantonada et trobaves amb una foguera i durant la revetlla els joves saltaven les flames. Més endavant, els veïns que en tenien, es queixaven que el foc podia cremar les cortines de casa seva i any rere any se’n van anar fent menys”.
Foto: Badalona recuerdos.
D’aquesta magnífica escena que devia ser la Badalona plena de fogueres, en fa una concisa descripció en Joan Soler i Amigó:
“Passàvem lentament per l’autopista amb cotxe i vèiem una esquitxada de fogueres travessant Badalona. Eren munts de mobles vells i llenya seca que la canalla havia anat recollint dies abans per cremar-los la Nit de Sant Joan i veure quins barris les faria més grosses.”
I és que la mateixa ciutat que se n’orgulleix d’encendre una flamarada immensa per cremar el dimoni, és la mateixa que poc més d’un mes després s’afanya a evitar que s’encenguin fogueres. Però bé, culpar tan sols a Badalona del fet que cada cop se n’encenguin menys seria injust, i és que malauradament és el que està succeint cada cop més als grans nuclis urbans del nostre país.
Però justament ara, havent viscut la reclusió total primer i parcial després de les nostres vides, veient que tot comença a rodar de nou, és el moment en què hauríem de reivindicar amb força aquesta festa que ens permet compartir i fer comunitat. Encendre una foguera pot semblar insignificant o anecdòtic, però tot el ritual que es genera al voltant d’ella és el que li dóna sentit a la revetlla: buscar la fusta per cremar, aconseguir una bona estructura que aguanti, fins i tot evitar que al llarg de la tarda no te la prenguin, encendre-la, saltar-la, fotografiar-la i sobretot mirar-la i quedar-te embadalit davant d’aquell foc immens.
Sabent, doncs, això: on són les fogueres?
