Des de fa unes quantes dècades, l’abril s’ha convertit en un mes marcat per les nombroses activitats que es programen a Badalona. La ciutat, com si s’expulsés l’hivern de sobre per rebre la primavera, ofereix tot un seguit de propostes culturals que tenen com a punt àlgid la diada de Sant Jordi. La Festa Medieval de Badalona, organitzada des del barri de Canyadó des de fa vint-i-tres anys, se celebra en la primera quinzena d’abril i enceta, així, aquest mes tan interessant. Per aquest motiu, la masia de la qual parlarem avui és la de Can Canyadó, una de les cases pairals més ben conservades i accessibles de Badalona que sovint passa desapercebuda.
Com a nota aclaridora, sovint quan es parla de masies se sol confondre amb el concepte del mas. Aquest terme, el del mas, s’usa per referir-se al conjunt que forma les terres de cultiu i la masia. Per tant, la masia és l’edifici usat com habitatge pels tinents o explotadors de la finca, i també és el lloc on s’emmagatzemarien els fruits obtinguts del cultiu o s’elaborarien productes de consum com l’oli o el vi. Hem de recordar que gairebé des de l’època medieval una part important de l’economia familiar dels pagesos és d’autoconsum.
Però parlar d’una masia sense parlar de les persones que la van habitar és explicar la història a mitges. En el cas que ens pertoca, trobem que la primera menció al llinatge de Canyadó és en l’acte de donació d’una peça de terra anomenada La Riba per part de Guillem Avinyó a Bernat Canyadó el 5 de maig de 1483. Començaria així un llinatge dedicat al conreu de les terres i que va acabar guanyant notorietat dins la societat badalonina.
Més de cent anys després de l’aparició del primer Canyadó, crida l’atenció un membre d’aquesta família, Jeroni Canyadó el qual reformaria la masia deixant l’aspecte que llueix en l’actualitat. Gràcies al contracte d’obres que es conserva, sabem que el 1595, Jeroni Canyadó, contractà els serveis del mestre de cases Joan Andinyach perquè li realitzés un seguit de reformes a l’edifici: obrir quatre finestres amb reixa en la façana principal, eliminar i tancar parets interiors, aixecar el sostre de la cuina i construir una escala de l’entrada fins a la sala. El preu total d’aquestes obres ascendia a 25 lliures, sense comptar amb els materials de construcció (sorra; calç; rajola; guix) i el que avui en diríem les dietes del mestre constructor i els seus ajudants. La duració de les obres estava prevista en tres mesos, fet que augmentà de manera considerable el preu total de les obres. Els canvis que es dugueren a terme en l’interior de l’edifici i l’elevat cost de les obres, porta a la conclusió que la família Canyadó vivia moments de puixança econòmica que li van permetre invertir part dels seus guanys en millorar la seva seu.
La culminació d’aquestes obres deixarien l’aspecte actual de la masia de dues plantes amb una teulada de doble vessant. S’ha de tenir en compte que en anys posteriors es realitzaren diverses reformes en l’edifici com ens indiquen algunes inscripcions trobades arreu de la casa: 1648 en la base de la torre, l’any 1661 hi ha la constància del fet que es construí el celler i la casa dels masovers o l’any 1773 que apareix en un rellotge de sol.
A partir del 1483 es pot seguir el rastre de la família Canyadó a través dels documents conservats, sobretot testaments i capítols matrimonials, que ens permeten teixir l’arbre genealògic de la nissaga i en alguns punts avaluar el seu estatus social i el seu poder econòmic. Durant el segle XVIII la nissaga dels Canyadó s’emparentà amb altres famílies importants de Catalunya: l’any 1648, Bartomeu Canyadó es va casar Anna Maria Bonadona, hereva d’una família barcelonina dedicada al comerç. El seu fill Francesc es casà amb Francesca Tàpies, una important família badalonina. El seu segon fill (en va tenir set), Francesc Canyadó Tàpies va rebre l’heretat després que el seu germà i hereu, Bartomeu, no tingués descendència. Francesc es va casar amb Agustina Solà, provinent d’una altra família important de Badalona, van tenir una filla, Raimunda, i un nen que va viure pocs anys.
Seguint la tradició de l’hereu, una institució creada per mantenir el patrimoni unificat, Raimunda Canyadó Solà es va convertir en la posseïdora de tot el patrimoni de la seva família. Es va casar amb Pau Salavert i Amatller, el qual era hereu de la seva família. D’aquesta manera es fusionaren les propietats i béns de les dues famílies formant un poderós llinatge. El seu fill, Pau Salavert Canyadó seria l’últim membre de la família Canyadó i amb ell arribava el final de la nissaga. Amb la mort de Pau Salavert, el patrimoni dels Canyadó anirà canviant de mans, primer per les de la família Tàpies, després per les dels Ventós-Mir i finalment per les dels Rubert de Ventós, els quals serien els darrers propietaris.
A causa dels canvis socials i econòmics, moltes famílies benestants abandonaren el món rural per anar a viure les ciutats. En el seu lloc instal·laven famílies de masovers perquè els hi cuidessin les propietats i els hi treballessin els camps. A principis del segle XX la família Pedragosa s’encarregava de l’explotació de les terres de Can Canyadó, però a partir dels anys vint van ser substituïts per la família Camps Grau. Aquesta estava constituïda per Florenci, Felici i Josep Camps Grau; coneguts com els Tres Germans. La mort de Felici va deixar els altres dos germans amb l’explotació de les terres de Can Canyadó, primer de manera compartida, però temps després van dividir-se la finca a parts iguals, establint que una família viuria a la casa principal i l’altre en la casa dels masovers que passà a conèixer com Can Canyadó de Dalt. Les terres de la finca produïen gran quantitat de verdures i hortalisses les quals eren cultivades per jornalers, en algunes èpoques havien arribat a ser més de cinquanta, molts d’ells provinents de Canyet. Els productes eren venuts als mercats de Badalona i al del Born de Barcelona, però també en una botiga que va obrir la família Camps Grau al carrer Rivero on a més a més venien el vi que feien ells mateixos.
L’arribada en massa de nouvinguts durant la dècada dels cinquanta van disparar la construcció de blocs de pisos. La família Rubert de Ventós va veure l’oportunitat de fer negoci i el 1956 va trencar de manera unilateral el contracte de masoveria amb la família Camps Grau. La voluntat dels propietaris era la venda de la finca, amb la demolició de la masia, per la construcció de blocs de pisos. Per sort, la idea no va tenir èxit. La masia se li va atorgar la condició de BCIN i va ser comprada per l’Ajuntament l’any 1987, el qual la va restaurar i el 1995 obria les portes com a centre cívic i fins ara.
Actualment Can Canyadó conserva la configuració d’una masia fortificada. L’edifici consta de dues plantes amb teulat a dues aigües, destaca per tenir una torre quadrada de defensa reforçada amb dos matacans. Els merlets que es veuen són un afegitó modern d’estil neoclàssic igual que els canons dels quatre costats. La finestra del pis de baix de la torre encara conserva la reixa de forja del segle XVIII. Aquests elements i el rellotge de sol ubicat en la façana principal de la torre són tots els elements originals que conserva la masia. Dissortadament les reformes que li han fet els últims quaranta anys han estat escadusseres i aplicades sense criteri. La distribució interior va ser modificada gairebé del tot per adaptar-la als nous usos de la masia. Les modificacions juntament amb l’ús de materials moderns fan que no es pugui identificar gairebé cap element original de l’edifici. Només es conserva una espitllera datada del segle XVI en la planta baixa. Per si el resultat d’aquestes reformes no fos prou, l’elecció dels materials per la restauració de l’edifici va ser del tot inadequada, com queda palès en l’estat actual dels revestiments exteriors fets amb ciment i que, actualment, s’estan disgregant. Aquestes reformes també van afectar el celler en les quals es va decidir, inexplicablement, enderrocar la paret sud de l’edifici i el mur perimetral que tancava el recinte com es pot apreciar en les fotografies antigues.
Tot i aquests factors en contra, Can Canyadó continua sent una de les masies fortificades més ben conservades i accessibles de la ciutat. Normalment, quan parlem de l’edat mitjana ens ve a la ment impressionants castells, cavallers de brillant armadura o princeses de llargs vestits. A Badalona no van haver-hi grans senyors feudals ni grans fortificacions, però si es va caracteritzar per ser una vila bàsicament pagesa. Per aquest motiu, la pervivència de la masia de Can Canyadó ens recorda el seu passat vinculat al cultiu de la terra.
Tots els badalonins i badalonines tenim a l’abast un petit tresor històric que cal estimar i valorar. Pot ser que després d’aquestes línies, la pròxima vegada que passeu per Can Canyadó, coneixedors de la seva història, la veieu amb uns altres ulls.
