La Llauna: de fàbrica a institut

Aquesta setmana deixem les comoditats de l’habitatge i ens fiquem a treballar a la fàbrica. Una de les més destacades i que encara continua dempeus és la llaunera de l’empresari italià Gottardo de Andreis, coneguda popularment com La Llauna, obra del polifacètic Joan Amigó i Barriga, de qui vam parlar en el darrer article sobre la Casa Pavillard.

Gottardo de Andreis, estilitzat també com G. de Andreis, va ser una empresa dedicada a la fabricació i litografia d’envasos de metall de tota mena (conserves, olis, galetes, bombons…). Va ser una de les empreses més grans de Badalona, la principal productora d’envasos metàl·lics del país i capdavantera del sector durant algunes dècades. Es va instal·lar el 1905 -potser per influència de la família Bosch- com una sucursal d’una empresa italiana, fundada originalment el 1860 a Sampierdarena, una localitat absorbida el 1926 per Gènova, que es dedicava a les litografies a color. La fàbrica va ser instal·lada entre els carrers de la Indústria i d’Eduard Maristany, a tocar de la via del tren, i al costat d’altres indústries com l’Anís del Mono o el Gas.

Barri del Progrés anys 30.
Foto: Badalona recuerdos

A mesura que la sucursal badalonina va assolir una extensa cartera de clients i una major importància, va anar desvinculant-se de la matriu genovesa, tot i que la direcció sempre va estar en mans italianes, especialment amb presència de membres de la família Andreis. A partir de 1919 aproximadament es va anomenar G. de Andreis Metalgraf Española, nom que va mantenir fins al seu tancament. Durant uns anys, des de 1922, també formà part d’una societat de fabricació de joguines amb Santiago Rico i els treballadors de Payá Hermanos, tanmateix l’associació va ser força breu.

Després de la guerra civil, la manca d’inversió per part dels propietaris, d’especialització i d’adaptació en el sector, la baixada de la demanda a causa de la fabricació pròpia de llaunes per part de moltes empreses per evitar els costos de transports, així com l’aparició dels envasos de plàstic, va fer que a partir dels anys 60 l’empresa entrés en decadència fins al punt que va veure’s obligada a tancar l’any 1980, enmig de la crisi general del preu del petroli que afectà tantes altres indústries. Altres empreses del sector llauner van saber adaptar-se i sobreviure, com va ser el cas de la badalonina Llamas S.A., que va especialitzar-se en la producció d’envasos industrials.

La construcció de la fàbrica es va dur a terme en diverses etapes i fases, aproximadament entre 1905 i 1922. Un cop més, l’arquitecte Joan Amigó i Barriga va deixar-se seduir per la Secessió vienesa per crear aquesta fàbrica. Ja vam veure la setmana passada que aquesta Influència també va dominar el disseny de la Casa Pavillard.

Potser, el més característic d’aquesta fàbrica són les dues façanes principals: la del carrer Indústria i la del carrer Eduard Maristany. Aquesta última, que està a tocar de la via del tren, incorpora òculs ceràmics d’un dels millors mosaïcistes de l’època del modernisme, Lluís Bru i Salelles. Els mosaics van ser instal·lats entre 1908 i 1918 i representen, a la part superior, els escuts d’Espanya, de Sampierdarena -d’on era originària l’empresa-, i el de Badalona, o si més no, l’escut de Catalunya amb unes onades a la part inferior. Potser l’òcul més desconcertant és el que representa l’erupció d’un volcà, situat entre els escuts de les dues localitats a la part de baix de la façana, i que segons M. Dolors Bocanegra aquest mosaic representa el repte i el perill d’iniciar una nova fàbrica, en aquest cas, a Badalona.

Mosaics a la façana del carrer Eduard Maristany

A la façana del carrer Indústria destaquem els motius decoratius d’arrel vienesa (secessió vienesa) en la part superior es repeteix el motiu que recorda a una lira musical. Es tracta d’un cercle central d’on cauen tres tires paral·leles, que a la vegada està inscrit dins d’una figura circular en la part superior i plana a l’inferior. És una petita variació d’un motiu ornamental molt recurrent en l’arquitectura secessionista que, per exemple, la trobem a la Majolikahaus d’Otto Wagner a Viena. Aquests cercles són una abstracció del motiu ornamental clàssic, un element de subjecció circular del que pengen bandes decoratives vegetals o tríglifs. Baixant, una franja horitzontal de finestres rectangulars amb columnes creen un ritme de buits que equilibra la pesadesa del cos massís de la façana. Aquest recurs ja va ser utilitzat per C. R. Mackintosh en el Willow Tea Room de Glasgow de 1903.

Els estucats, els ritmes creats en la façana i la forma de les finestres són els que apropen la Llauna als edificis d’Otto Wagner i J.M. Olbrich i a l’arquitectura de la secessió vienesa. Però no s’observa un calc mimètic de cap obra dels mestres centreeuropeus ni escocesos. Joan Amigó va partir de les fonts directes que tenia a l’abast, ja fos a través de viatges, làmines, revistes o llibres, per copsar el canvi d’estil que es propugnava des d’Europa i adaptar aquests ensenyaments al seu propi gust o al dels clients.

L’edifici està protegit com a bé cultural d’interès local des de 1984 i actualment acull l’institut d’educació secundària La Llauna, que porta aquest nom en record de l’antiga fàbrica. Per tal de poder adaptar l’antiga fàbrica als nous usos, va ser totalment rehabilitada el 1986 per convertir-la en institut, segons projecte d’Enric Miralles i Carme Pinós. Aquesta restauració va rebre un premi FAD el 1987. Posteriorment, annex a la fàbrica s’hi va construir l’escola primària Progrés, que també té part de l’antiga façana de la fàbrica a la banda del carrer d’Eduard Maristany.

Bibliografia