La primera part de l’article ens va permetre veure un cas pràctic de com treure partit d’una eina que fa anys que forma part del nostre dia a dia malgrat que no en siguem massa conscients.
Entre Facebook i Google disposen de molta més informació sobre nosaltres que nosaltres mateixos. O que tota l’administració pública. Saben què fem, per on ens movem, amb qui i fent què. I què ens agrada, per descomptat. No entrarem a valorar si això ens és positiu o alarmantment negatiu, però sí que ens centrarem en un detall important: l’ús d’aquestes dades va més a favor seu que no pas nostre. Una identitat digital efectiva, senzilla i útil ens ajudaria a canviar-ho.
La situació de la família de l’exemple de la primera part ens serveix per veure que simple seria accedir a tràmits que, potser, ni som conscients de la seva existència. Com ho vam fer? Fàcil. Vam llistar atributs que definien cadascun dels individus: si són socis de la Penya, clients de tal banc, propietaris de tal vehicle concret, si rebien una prestació… La llista podria ser eterna perquè hi ha una immensitat de dades que, sumats i combinats, són la nostra descripció més acurada.
Si us hi fixeu, a banda d’estar relacionats amb nosaltres, tots tenen només una cosa en comú. Només una. Tots poden ser demostrats per un o més tercers. La Penya, l’entitat bancària, el concessionari, l’Ajuntament… Aquesta capacitat de poder validar una dada és la clau. Després ja veurem si usem una tecnologia o una altra, però poder certificar que la informació és la que és i no una altra que podria ser falsa o manipulable és el quid de la qüestió.
Una xarxa de certificacions creuades és la base de tota identitat digital que funciona. Per tant, un cop validem que tal persona realment és la que la gestiona, tota la resta de passos es poden produir sense fricció ni burocràcia. Per fer aquesta validació inicial caldria el que s’anomena “una prova de vida”. És a dir, que l’administració pública certifiqui que la persona és qui diu ser, que està viva i que ningú l’està suplantant. Lògicament, aquest pas és bàsic per evitar els problemes que ens podem imaginar.
A partir d’aquí, com més parts sumin atributs a cada identitat millor. Així construirem el nostre perfil de la forma més acurada possible. I com més dades, millor!
Però què passa amb la teva privacitat, et podries preguntar? Intacta. Si tu no comparteixes l’accés a la teva identitat digital ningú podrà veure-ho. Com a molt, si és una de les parts que valida un dels atributs, tindrà coneixement d’aquella dada. Però això ja passa ara: el banc sap que ets client seu. En canvi, mai hauràs de tornar a donar tantes i tantes dades. Si algú ja ha validat una informació teva, validada està. El següent agafarà com a vàlida la prova i simplificarà el procés. Ep, només la prova, no la informació (si no la necessita expressament). Còmode i ràpid, oi?
Ho sé: arribar a aquest punt no es fa d’avui per demà. Però, com ja vam demostrar amb la família de la primera part de l’article, sí que podem començar a definir processos concrets, entre participants determinats, que millorin la vida d’un bon grapat de ciutadans. Fem-ho! Posem la tecnologia a treballar a favor nostre i comencem a eliminar la burocràcia.
Al proper article, una nova idea de com digitalitzar Badalona.
