No en sóc gaire usuària del tren de rodalies, ho reconec, però l’estació de la Renfe de Badalona és un dels edificis icònics que m’ha acompanyat els darrers vint anys de la meva vida i que trobaré a faltar quan marxi a viure al poble. Allà on m’instal·lo a viure hi havia hagut tren, però a principis dels setanta del segle XX el van retirar, i ja no hi queda ni rastre de l’estació. Bé, sí, ara és l’estació d’autobusos de línia, però sota un cobert modern sense cap gràcia, més enllà del bar-restaurant que hi ha al costat.
L’estació de Badalona en canvi, s’ha sabut conservar amb molta dignitat. És una estació-vivenda i per tant, hi ha famílies que hi conviuen i que tenen cura de l’immoble. El propietari és l’Estat, que a través de l’ens ADIF, cobra els lloguers als inquilins que antigament havien de ser treballadors de la Renfe o familiars que n'”heretaven” l’usdefruit. Sempre m’he preguntat qui hi viu allà ara…i si és còmode o no, més enllà del romanticisme que pot suposar per alguns poder dir que vius en una estació de tren. Però jo no sé si seria capaç de suportar els xiulets dels trens des de quarts de sis del matí fins a les onze tocades de la nit. Diuen que t’hi acostumes. Això és ben cert. Perquè els que vivim a Badalona tenim un do natural per aturar les converses durant els segons que passa el tren mentre fem l’aperitiu a la Rambla, que és una meravella. Aquell parèntesi subtil, on ningú no mostra cap sorpresa. Callem perquè el soroll del tren a mig metre no ens permet entendre què diem. I reprenem la conversa com si res. Lluny del que semblaria ser una molèstia, els badalonins portem amb orgull fer el vermut a tocar de les vies.
L’estació de Badalona està situada al punt quilomètric 8,8 de la línia Barcelona-Mataró, la més antiga d’Espanya. És del 1848 i la va fer construir un empresari mataroní, amb fàbriques tèxtils que en aquell moment estaven en el seu punt més àlgid, i amb un potencial econòmic important. Gran part de la línia ferroviària es va poder fer gràcies a capital privat. Els amos de les fàbriques del Maresme, i també de Badalona, veien amb bons ulls la línia de tren, a tocar de les fàbriques, que també eren a tocar de mar. Si revisem documentació de l’època, es diu que els pescadors de Badalona en canvi, estaven ben enfadats amb la construcció del tren tan a prop de la sorra, on ells desaven les barques i les xarxes. Per això, ha quedat documentat algun sabotatge de l’obra.
Al principi hi havia només una via. Ara hi ha dues vies generals (vies 1 i 2), amb andanes laterals, una via desviada al costat mar (via 3) que té la funció d’apartador i una via morta (via 4) que es pot fer servir per a trens de mercaderies.
L’edifici el trobo molt bonic. I més ara, quan li van fer una neteja de cara i el van tornar a pintar d’aquest granat preciós, estil anglès victorià. La planta baixa està dedicada als serveis i les dues plantes superiors a habitatge. L'”skyLine” de l’estació es veu des del passeig marítim com una obra d’art inèdita. És l’únic edifici d’aquest estil a la zona, no té competència. És única, i jo me l’emportaré a la retina dels meus ulls. Amb permís dels badalonins.
