Eduard Alsina Bilbeny, en Cinto de la Palla (forever)

En el còmic contemporani de sèrie negra Torpedo 1936, un dels episodis dibuixats per Bernet i amb guió d’Abulí, tracta de l’encàrrec al gàngster Luca Torelli de ‘tornar a matar’ a Frank ‘Forever’ que havia sobreviscut a vint bales en el seu cos!

Ara fa cent anys, una història real, tràgica, d’una vilesa extrema, va ser l’assassinat del sindicalista llibertari badaloní Eduard Alsina Bilbeny, en Cinto de la Palla (Badalona 1889 – Barcelona 1921). Els autors van ser els integrants d’un escamot de pistolers del Sindicat Lliure, a Barcelona. Alsina havia sortit il·lès de dos atemptats anteriorment – penseu el que suposa perquè es diu ràpid! – però el tercer fou el definitiu: el seu cos gegantí va rebre l’impacte de vint-i-set bales que, després d’unes hores d’agonia a l’Hospital Clínic, li causaren la seva mort. Va ser ‘caçat’ al carrer de l’Espaseria el 22 de juny de 1921. 

A Badalona, uns mesos abans, el novembre de 1920, Joan Mongay Mauri havia estat cosit a trets per pistolers del lliure (‘del Sindicato Libre Católico’ com citava textualment El Eco de Badalona a l’edició del 20 de novembre) en la fàbrica del Cristall, la Unión Vidriera Española, on es va declarar uns dies després una vaga de braços caiguts perquè fossin acomiadats dos obrers del lliure. El març de 1921, un grup d’acció anarquista va assaltar el local del Sindicat Lliure al carrer d’en Prim amb el resultat d’un mort i un ferit dels lliures, Salvador Aguilar Blanco i Francesc Vilà Olivar, respectivament; i el regidor regionalista i secretari del Gremi de Fabricants de Badalona, Jaume Serra Costa, va ser ferit – va rebre un tret al peu – en un atemptat al carrer del Carme quan tornava a casa de la processó de Sant Anastasi el mes de maig. Les notícies breus de la premsa recollien habitualment detencions per possessió d’armes de foc, també de dirigents cenetistes i per cobrar quotes del sindicat il·legalitzat…  

Eren el temps del general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona que va portar a terme una duríssima política repressiva del sindicalisme de la CNT, fent ús del qual avui anomenem les ‘clavegueres’ del sistema. A més de la força institucional, comptant amb el també general Miguel Arlegui Bayonés, Inspector General de Seguretat de Barcelona, emprant mètodes cruels i escandalosos com ‘la llei de fugues’, ho va fer en connivència amb el Sindicat Lliure emparat per la patronal i braç executor d’una política d’eliminació física dels cenetistes (el Sinidicat Lliure va ser creat per militants carlins a l’Ateneu Legitimista de Barcelona el 1919). La força de l’embat reivindicatiu de l’obrerisme cenetista, de l’anomenat Sindicat Únic, dels anys anteriors – recordem la consecució de la jornada de 8 hores – va perdre protagonisme enmig d’una veritable guerra social a Barcelona i a les principals ciutats industrials com Badalona, Sabadell…     

Qui era Eduard Alsina?

Formava part de tota una generació de dirigents sindicals llibertaris de la ciutat de Badalona com Joan Peiró, Dimes Bussot, Sebastià Clara, Bernat Bonet, Josep Rius, Sebastià Canals, Joan Nanot i el basc Ramon Basterra, entre d’altres, i tot un exemple per a les següents fornades de sindicalistes més joves. 

En Joan Manent va escriure en les seves memòries una semblança personal molt acurada (amb un estil proper a les biografies de dirigents sindicalistes llibertaris escrites per Pere Foix) d’en Cínto de la Palla, que així era conegut i tractat familiarment per propis i estranys. Els seus pares eren uns importants comerciants de palla, a més d’explotar una fonda a la ciutat de Badalona (d’aquí ve el nom de Can Cinto de la Palla al servei d’àpats en la Festa del Badiu). Alsina era d’una gran constitució física, mesurava prop de dos metres d’alçada. Practicava esports i professionalment era considerat com un molt bon mecànic (arribà a ser un dels primers maquinistes dels trens expressos que circulaven entre Barcelona i Madrid, de la Companyia de Ferrocarrils MZA). Des de molt jove, abraçà les idees anarquistes i es destacà en les lluites sindicals que emprenia, com cap altra organització obrera, la CNT. Quan hi hagué la vaga general de ferroviaris del mes d’octubre de l’any 1912, fou acomiadat de la Companyia. Dos anys més tard, però, pogué tornar a ingressar en aquella mateixa empresa i participà en la vaga general revolucionària promoguda des de la UGT i la CNT el mes d’agost de 1917. En Cinto de la Palla va ser un del 6000 ferroviàries acomiadats en tot el territori de l’Estat espanyol. Llavors es posà a treballar, allà on podia, com a mecànic ajustador. Ben aviat, però, fou acomiadat altra vegada, perquè l’organisme patronal feia circular unes llistes amb els noms dels militants obrers que s’havien destacat en el conflicte i havien estat acomiadats, i pressionava als empresaris a fer el mateix. 

En Cinto de la Palla, amb dos companys metal·lúrgics – un fonedor i un torner – que com ell també eren dels seleccionats pels patrons, van instal·lar un taller i treballar per compte propi. Els dos companys d’en Cinto abandonaren els càrrecs que ostentaven a la CNT, però ell volgué continuar essent-ne un militant actiu. Sempre que l’organització tenia necessitat d’ell, se’l trobava disposat a servir-la. La patronal no li va perdonar mai. Ell, impertorbable, serè i amb la seva bonhomia de sempre, confonia els seus enemics, puix que seguia en la seva doble o triple tasca: treballar en el seu taller, practicar esports i militar en l’organització obrera confederal. 

Quant al que se’n diu la vida privada, en Cinto de la Palla era un home que no tenia cap mena de prejudici. Manent relatà com ‘sovint se’l veia passejant per la Rambla, el passeig marítim de Badalona, de bracet amb una noia alta, i ben feta, com ell bonica de debò i força extremada en la seva indumentària. Aviat se sabé que aquella noia era una de les cambreres de Can Ravatxol [un conegut cafè de cambreres]. Sempre se’l veia amb la mateixa. A casa seva, que, com ja hem dit, eren gent benestant – i bé que políticament eren republicans, no veien amb bons ulls les seves activitats revolucionàries, a causa de les quals ja els havia donat més d’un disgust – aixecaren el crit al cel davant el nou camí d’escàndol que l’Eduard emprenia. Un bon dia, per tallar net la crítica i la xerrameca de tothom, s’uní lliurement amb aquella noia, és a dir, sense casar-se ni pel civil, ni per l’Església’.

L’assassinat d’en Cinto de la Palla

Havia estat objecte ja de dos atemptats, per part d’integrants del Sindicat Lliure, dels quals sortí il·lès. El cercle, però s’estrenyia i així algunes de les seves amistats cercaren la mediació d’un amic íntim del general Martínez Anido, Pere Sabaté i Curto, fabricant d’alcohols (del conegut Anís Diana), tinent d’alcalde dimissionari I expulsat del Centre Regionalista – que més tard, durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser alcalde de Badalona -, per tal que Martínez Anido ‘negociés’ amb Ramon Sales, president dels Sindicats Lliures, perquè deixessin tranquil en Cinto de la Palla. D’aquesta negociació, en feren un parany. 

Martínez Anido va citar a Pere Sabaté i Eduard Alsina al seu despatx del Govern Civil de Barcelona el dimecres 22 de juny.

En Cinto de la Palla, malgrat algunes veus amigues que intentaren dissuadir-lo, hi assistí en companyia de Pere Sabaté (la dona del qual diversos rumors apuntaven que era una de les amistançades de Martínez Anido). El general els digué que l’única solució que havia trobat perquè deixessin tranquil a en Cinto de la Palla era que, en aquell moment, anés, amb Pere Sabaté com a garantia que no li havia de passar res, al local social que els Sindicats Lliures tenien al carrer de Capellans, cruïlla amb el carrer de Sagristans, de Barcelona. Davant d’ells, Anido telefonà a Ramon Sales i li digué: ‘Ahora mismo salen de mi despacho los señores Eduardo Alsina y Pedro Sabaté, que le acompaña, hacia su despacho, a fin de que puedan encontrar una fórmula de arreglo en lo que les separa’. 

Després de sortir del Govern Civil travessaren la plaça de Palau, i s’endinsaren pel carrer de l’Espaseria. Eren les 17:20 de la tarda. De sobte, els sortí al pas un grup de sis homes, armats amb pistoles. Amb rapidesa apartaren violentament Pere Sabaté, i començaren a disparar sobre el cos gegantí d’en Cinto. Els assassins, amb la mateixa impunitat amb què cometeren l’execrable fet, desaparegueren tranquil·lament, sense que ningú els molestés en el més mínim. Pocs moments després de l’atemptat es presentà la policia i una ambulància de la Creu Roja, que recollí l’Eduard Alsina, que encara estava amb vida. Fou portat a l’Hospital Clínic. Els metges de guàrdia diagnosticaren 27 ferides, en diferents parts del seu cos produïdes totes per trets de pistola. Malgrat que aquestes ferides no va morir fins a mitjanit, després d’una lluita terrible contra la mort. 

Les reaccions a Badalona

Cap al tard d’aquell dia corregué la notícia de l’assassinat per tota la ciutat. La indignació fou general. Manent explicà com aquella mateixa nit, militants i simpatitzants de l’organització obrera confederal badalonina, més de dos-cents, es reuniren a la muntanya per tal de decidir què calia fer. Es discutiren diverses proposicions, algunes d’una violència extrema, per venjar la mort del company tan estimat. Finalment s’imposà la serenitat que calia d’acord amb el moment repressiu que es vivia. S’acordà decretar per a l’endemà, dijous, la vaga general a Badalona. A la matinada al soterrani de la casa on vivia Jaume Prat, en el qual tenia instal·lat un petit taller on fabricava joguines de fusta – i on hi havia instal·lada, també, la impremta clandestina, a mà, de l’organització -, s’imprimiren milers de fulls en els quals, en nom de la CNT, es decretava la vaga general com a protesta per l’assassinat d’en Cinto de la Palla, i s’invitava tot el poble de Badalona a assistir a l’enterrament civil que s’havia de celebrar el diumenge següent, dia 26, a les deu del matí. La vaga general de protesta fou observada per tots els treballadors. A més, d’una manera gairebé general, tot el comerç de la ciutat tancà les portes, associant-se a la protesta.

Sobre l’assassinat d’en Cinto de la Palla digué el setmanari badaloní El Eco de Badalona, del dissabte, 25 de juny:

‘AGRESIÓN. El pasado miércoles, dia 22 del corriente, fué agredido en Barcelona, por la tarde, el vecïno de esta ciudad, Eduardo Alsina, de 32 años de edad y con domicilio en la calle de San Bruno, número 1, causándole varias heridas gravísimas por arma de fuego, a consecuencia de la cuales falleció al poco rato. La agresión se supone debida a cuestiones sociales. D.E.P. el infortunado Alsina’.

Joan Manent en les seves memòries carregà contra el setmanari badaloní, que, sempre que els obrers es manifestaven o declaraven moviments de vaga, reclamava ‘orden y paz ciudadanas’, mentre que davant l’assassinat d’en Cinto de la Palla, es limità a donar-ne la notícia estricta i, per tranquil·litzar la consciència del qui la va escriure, afegí ‘DEP’, sense, però, expressar ni la més mínima protesta contra aquell fet odiós, comès contra un ciutadà de Badalona.

El diumenge, a les 10 del matí, una gran gentada, malgrat la presència intimidatòria a la ciutat d’un Terç de la guàrdia civil de cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona, acudí silenciosament i ‘amb el rostre ple d’indignació i de ràbia’, a acompanyar fins al cementiri civil les despulles d’Eduard Alsina i Bilbeny, en Cinto de la Palla. 

Recordar el seu esperit reivindicatiu, solidari i el desig de justícia social ens posa davant del mirall del manteniment i del progrés de les conquestes socials, laborals i democràtiques.