Segons la Viquipèdia (gràcies per la immensa labor, Amical Wikimedia), l’espai personal és un concepte encunyat per Edward Twitchell Hal que designa la zona que envolta a cada individu i que aquest considera com a pròpia, veient amb incomoditat la presència o contacte amb altres persones fora de les relacions íntimes. La mida i importància de l’espai personal varien segons la cultura. L’espai personal se situa en un segon terme, després de l’espai íntim i abans que l’espai social o l’espai públic, en distància respecte al cos.
Segons la proxèmica, hi ha persones que per caràcter poden tenir un espai personal més diluït que d’altres i aquestes darreres viuen com una invasió o una conducta agressiva que algú entri en aquest espai sense permís directe. L’origen evolutiu d’aquesta necessitat de guardar distàncies rau en el fet de protegir-se de perills físics, que alterten quan algú entra en una zona des de la qual pot atacar per sorpresa.
I tal concepte i necessitat conviu amb l’altre instint aparentment contrari, i.e., el gregarisme, que és la tendència que es presenta en moltes espècies animals, a formar grups d’individus (…). Un grup d’animals fugint d’un depredador mostra la naturalesa del comportament gregari. En l’article Geometry For The Selfish Herd, el biòleg evolucionista William Donald Hamilton sosté que cada individu membre d’un grup redueix el perill per a si mateix en moure’s tan a prop com sigui possible al centre del grup que fuig; llavors, sembla que el ramat actua com una unitat en moviment conjunt, però la seva funció emergeix del comportament no coordinat d’individus que busquen el seu propi benestar.
De la pandèmia no n’espero que n’haguem tret cap lliçó. No serem millors persones ni cuidarem més del planeta per amor a la Vida sinó per egoisme: it’s the economy, stupid! La contaminació, també la menystinguda contaminació acústica, només va baixar en ple confinament, ara s’ha tornat a disparar. Ja ho deia l’Espinàs: l’Ecologisme és un Egoisme (i jo ho subscric posant cometes a cert “ecologisme”).
Prioritzarem el vol dels avions al dels ocells. Les rutes fumejants dels creuers a les rutes dels dofins. Seguirem posant aguacate de l’altre punta del globus a tot arreu, encara que no hi lligui gens. Agafarem el cotxe (elèctric, uau!) sempre que puguem.
De la postpandèmia només n’espero que es respecti i prevalgui el lema DISTÀNCIA. No sentir més un alè calent al clatell a la cua del súper. Que, a la platja, ningú planti el seu pareo a dos dits del meu. Que, a bars, concerts i restaurants, mantinguin taules i cadires com més separades millor, les unes de les altres. Que ningú no torni a tossir i a esternudar en mode aspersor. Que ens mobilitzem més, encara més, per la qualitat de vida de la nostra ciutat (encara que sigui escrivint quatre línies amb l’únic propòsit de fer reflexionar). I estalviar-me de fer dos petons de compromís quan no tinc ganes de fer-los. Potser n’espero massa…
