Aquesta setmana sí que entrem de ple en l’època modernista. És ben sabut que a Badalona modernisme és sinònim de Joan Amigó i Barriga, però avui venim a parlar d’una excepció a la regla, és a dir, de l’obra d’un altre arquitecte modernista, ni més ni menys que un dels més importants de l’època. Parlem de Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), cèlebre autor del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana o el Castell dels Tres Dragons del parc de la Ciutadella, però també és, curiosament, qui va dissenyar l’actual escut de la ciutat, adoptat oficialment per l’Ajuntament el 1914. I quina obra va fer Domènech i Montaner a la nostra ciutat? Doncs la Casa Agustí, situada a la plaça de Pep Ventura, a la cantonada amb el carrer de Roger de Flor. Construïda a finals de segle XIX, és segurament una de les primeres obres modernistes de la ciutat, si no la primera.
La casa va ser encarregada com a residència per a l’enginyer barceloní Eduard Agustí i Saladrigas, enginyer civil en cap de la Sociedad Material para Ferrocarriles y Construcciones, que coneixia Domènech i Montaner de l’Ateneu Barcelonès i de la construcció del Cafè Restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, en la qual l’empresa esmentada va proporcionar el material ferri. Eduard es va casar amb Adela Monjonell i Vergés i va tenir diversos fills. El segon dels fills, Josep, va ser metge i va instal·lar la seva consulta, que després va ocupar el seu fill, Eduard, odontòleg. Per aquesta raó l’edifici va ser conegut com la “casa del doctor Eduard Agustí”.
Construïda en un espai que llavors es podia considerar part dels afores del nucli urbà de Badalona, el projecte original de la casa és de 1893, però el 1898 es va demanar al mateix arquitecte una ampliació de la casa en el cantó nord, sobre un terreny que havien comprat recentment. Exteriorment no es percep aquesta ampliació que va suposar la distribució de les sales de dia al cantó nord i a l’altre fins a set estances per encabir els dormitoris per als fills del matrimoni. Domènech i Montaner que és considerat un dels pares del modernisme, va utilitzar el maó vist com a element predominant i va convertir aquest edifici en un dels pocs exemples d’arquitectura del maó que hi ha a Badalona de finals del XIX i principis del XX. Aquesta arquitectura va ser emprada magistralment en diverses obres, considerades antecedents immediats del modernisme: els edificis de l’Exposició Universal de 1888. En el recinte de l’exposició, Josep Vilaseca i Lluís Domènech van donar a la ciutat dos dels exemples més sublims: l’Arc de Triomf i el Castell dels Tres Dragons. Aquesta tècnica es va començar a revalorar a partir del segle XIX amb la inclusió d’estils orientalitzants -com el neomudèjar– en un moment de reinvenció i reflexió de l’arquitectura que va portar a usar estils del passat, anomenats historicismes.
S’ha comentat en més d’una ocasió, que el projecte té una clara influència de la Casa Roura de Canet de Mar, feta pel mateix Domènech tan sols un any abans. Però la semblança no radica en la composició general sinó en el llenguatge medievalitzant, la torre circular i l’ús del maó. A Badalona, l’edifici es distingeix per la seva horitzontalitat, ja que solament està compost de planta baixa i semisoterrani. Els elements decoratius són els merlets al llarg de les façanes, les baranes en forja i dues fites visuals, la torre circular i la tribuna que imita les garites defensives de les muralles medievals. A nivell més de detall hi trobem, resistint el pas del temps, el motiu iconogràfic del drac en les làmpades exteriors i en les picaportes. Sota dels merlets i resseguint tota la façana estava projectat un fris decoratiu de materials ceràmics que finalment no es va executar -tal com els experts han comentat-, per causa del tancament del taller d’arts decoratives que tenia instal·lat Domènech en el Castell dels Tres Dragons.
D’altra banda, cal remarcar que és també un dels pocs edificis exempts de la zona, és a dir, que no limita paret amb paret amb cap altre edifici, el que li dona el caràcter d’una torreta situada als afores, tot i estar en una zona urbana. Al seu voltant hi ha un espai dedicat a jardí, especialment la part posterior, que actualment està destinada com a terrassa de l’establiment de restauració que l’ocupa. El jardí queda tancat per un petit mur, també de maó vist, i una particular reixa. Cal destacar que la Casa Agustí s’ha mantingut en el mateix lloc malgrat l’intens desenvolupament urbanístic que ha patit aquest sector de la ciutat, marcat sobretot pel pas de la carretera. Actualment és, sens dubte, una fita visual de la plaça de Pep Ventura, tant per la seva morfologia, com pel fet de ser una casa cantonera situada en un espai molt obert que permet que sigui vista des de diversos angles.
Pel que fa a l’interior, encara conserva alguns elements característics i seria una bona iniciativa fer una crida perquè rebin un manteniment correcte, atès que la casa forma part del catàleg de patrimoni arquitectònic de la ciutat. Per exemple, han arribat fins a nosaltres algunes portes amb vitralls i arrambadors ceràmics. De ben segur que tenia altres elements decoratius per embellir el seu interior, com una sala-distribuïdor que portava el nom de “sala acristalada” on hi havia una claraboia, actualment inexistent.
És evident que els canvis de propietari i usos han fet que no hagi arribat fins a nosaltres com era originalment la casa. A la dècada del 1940, no sabem exactament quan, la família Agustí va deixar la casa, i allà s’hi va instal·lar la secció femenina de l’Institut Albéniz. Aquest centre educatiu s’havia creat pocs anys abans, el 1933, amb seu a la desapareguda torre de Can Pi i Gibert. El curs de 1941-1942 es van traslladar a la torre de Can Rosés -el que avui anomenem Can Boscà i seu de l’IMPO-, però el 1943 es van veure obligats a separar els nois i les noies, raó per la qual les noies van acabar a la plaça de Pep Ventura. Segons explica el mateix centre, aquesta secció va fer fallida el 1964 i va tancar les portes i un any després es va fer el projecte d’un nou edifici, que va obrir les portes el 1968. La casa va passar a mans privades i durant part dels anys 80 i 90 hi va haver el concessionari de motos vespa Parladé, on es venien aquestes conegudes motos. Actualment, i des de fa molts anys, Ca l’Agustí és un local de restauració que ha anat canviant de mans i on avui penja el cartell “El castell de Badalona” com a reclam.
Bibliografia:
- Casajoana Salvi, Pere. Badalona com a excusa. 12 opinions sobre patrimoni, arquitectura i ciutat. Badalona: P. Casajoana Salvi, 2015.
- Història de l’Institut Albéniz (1936-2017) al web de l’institut.
- Sáiz Xiqués, Carles. “Casa Roura-Casa Agustí. Canet de Mar, 1892-Badalona, 1893. La continuïtat estilística del Castell dels Tres Dragons de Barcelona”. El Sot de l’Aubó, núm. 31, març 2010, p. 10-16.
