Albiol, el llit i la tomba

Xavier García Albiol ha acabat atrapat per les seves contradiccions i això l’aboca a haver de deixar l’alcaldia de Badalona. Ara bé, l’alternativa fruit d’una moció de censura no sembla gens atractiva. Badalona té un greu problema polític i cal plantejar-se com és possible fer foc nou

Fa temps que vaig aprendre que no controlem el nostre destí i que en política res és casual. La setmana passada La Sexta i El País esbombaven que Xavier García Albiol, alcalde de Badalona en representació del PP, apareix als papers de Pandora, al costat d’altres magnats, famosos i gent del món econòmic i de la faràndula que té societats al paradís fiscal de Belize. Com passa sempre, algú administra la informació, perquè el nom d’Albiol no figurava en les primeres informacions que es van fer públiques on sí s’esmentaven altres ciutadans catalans. Per què apareix dies més tard? És difícil saber-ho, però segur que no és un fet espuri o casual.

En qualsevol cas l’aparició de la notícia era un míssil a la línia de flotació de Xavier García Albiol, que sempre s’ha presentat davant la societat badalonina com alguna net, cast, lliure de tota màcula, que -al més pur estil Pujol (la família del qual també s’ha sabut ara que surt als papers pandorians)- es dedica a donar lliçons d’ètica i moral. Doncs bé, la contradicció estava servida. Pot algú que es presenta com un superheroi tenir poders d’administració d’una companyia que opera en un paradís fiscal? Ha comès alguna il·legalitat Albiol? No és il·legal. És immoral? El concepte de moralitat pot arribar a ser una cosa molt subjectiva. Si més no és lleig que un polític tingui poders en relació a un compte d’aquesta mena. Ell diu que no s’ha enriquit (de fet només li ha faltat dir que ha perdut diners) però si representes una companyia d’aquestes característiques només pot ser per dues raons: perquè tens previst fer operacions per evadir impostos o perquè ets el testaferro d’algú altre, i segons el manual de usos y costumbres aquesta mena de feines, fer d’home de palla es cobra.

Xavier García Albiol potser no ha defraudat res, tal i com ell diu (per incapacitat, per manca de temps o per ambdues coses), però ha comès una errada capital: ha mentit. I el pijtor, l’han enxampat mentint. Primer va negar cap relació amb l’empresa en l’àmbit polític, després perquè va assegurar que no hi havia cap altra persona del Partit Popular involucrada en l’afer. Va picar l’ham de qui administra la informació i l’endemà es va publicar que a la companyia, amb els mateixos poders, hi ha Ramon Riera, regidor de l’Ajuntament de Badalona, vicepresident segon de la societat pública que gestiona el port de Badalona i inseparable company de fatigues polítiques de l’alcalde des de fa dècades. El llit estava fet i amb la segona informació li posaven bé la manta. A dormir al calaix de la història.

I ara anem a l’altra banda de la barrera: que feia l’oposició? Demanar la dimissió del president de la corporació municipal i anunciar que, en cas contrari, presentarien una moció de censura. És clar que això genera contradiccions, i importants, entre els partits de l’oposició. El PSC va propiciar que Albiol fos alcalde no donant suport a una moció de censura de la resta de grups, però ara no li queda cap més remei que aliniar-se amb aquells que un dia van ser els seus aliats i després van deixar de ser-ho (això de la política és una cosa molt poc coherent) perquè del contrari: com defensen que no fan fora un suposat corrupte? El més còmode pel PSC és que Albiol dimiteixi, per això en pocs dies podem trobar afirmacions incoherents del màxim representant socialista local, Rubén Guijarro, que primer parla de moció de censura i després refreda les expectatives. Una part dels socialistes -diuen, diuen, diuen- no volen forçar una moció de censura perquè creuen que això tornaria a donar ales a Albiol per presentar-se com una víctima de la conspiració esquerrana obssessionada per esborrar-lo del mapa. “Millor que caigui sol”, diuen, tot esperant que el PP faci un ordeno y mando des de Madrid, ara que els populars necessiten conservar una imatge de pulcritud política després d’anys d’escàndols de corrupció.

Al PP de Badalona hi ha una part del partit que -diuen, diuen, diuen- vol que Albiol plegui, però: qui és el PP a Badalona? El PP badaloní no existeix. El PP és Xavier García Albiol; sense ell la dreta badalonina pot ser una festa a partir de 2023, un espai per l’aparició llampec d’un VOX fabricat a cuita-corrents per ocupar l’espai menys moderat del PP. És l’escenari sommiat pel PSC, que potser creu que podria recuperar a les pròximes eleccions l’espai que tradicionalment era seu amb un PP sense un lideratge fort i amb l’aparició d’una dreta extrema de manual.

García Albiol era, fins avui, la persona amb més opcions per ser l’alcalde després de les municipals de 2023. Si queda fora de l’ecuació tot és possible. Un cop enxampat mentint li queden pocs arguments per continuar; tot i que sap que dimitir és el final de la seva carrera política. La tomba, però, se l’ha feta sol, i de res serveixen arguments puerils com que va accedir al càrrec fa molts anys i que quan ets jove ets imprudent i bla bla bla… Al final es justifica amb una mentida, perquè la societat encara estava activa quan va accedir a l’alcaldia per primer cop. Miri per on es miri té mala peça al tel·ler.

Posats a especular -en això els periodistes som uns artistes-, es pot donar el cas que Albiol realment dimiteixi (i se suposa que Riera també per coherència) i que aleshores al PP afloreixi el lideratge de Juan Fernández. Això també li va bé al PSC, que deixa que els conservadors es cremin governant el que resta de mandat i es prepara per a les municipals amb calma. Per això Guijarro intenta controlar el cronòmetre i no forçar la moció de censura. Això també ho saben al PSC nacional (això que abans en deiem Nicaragua) que li han donat carta blanca al PSC local per prendre la decisió que cregui més convenient. No és el que li interessa a Guanyem, però, que força la màquina.

En resum, una olla de grills amb una única perjudicada: Badalona. Aquesta ciutat no es mereix un desori que es remunta tan enrere en el temps que fa basarda. La ciutat necessita nous lideratges, potser noves fórmules polítiques, i una política que deixi de ser especulativa per ser executiva. El problema és que no es pot executar res quan no hi ha projecte i aquí de projecte no n’hi ha cap. És clar que sempre li podem donar patada a la pilota i fixar-nos en el 2040…