La casa Pavillard, màxim exponent del modernisme a Badalona

Aquesta setmana, després de parlar de la botiga modernista de l’Anís del Mono de Barcelona, tornem a Badalona per impregnar-nos de la bellesa de la qual és, sens dubte, la millor obra modernista de la ciutat: la casa Enric Pavillard. Aquí tenim un altre edifici amb el segell de l’arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga, una de les seves primeres obres, datada de l’any 1906.

El nom de la casa li va donar el seu primer propietari, Henri Pavillard, un industrial d’origen francès que va ser gerent de la fàbrica de tintes Charles Lorilleux, coneguda popularment com “La Tinta”. Val a dir que moltes cases que tenen un disseny arquitectònic destacat eren construïdes per gerents o industrials estrangers establerts a la ciutat, com és el cas de la casa Pavillard o de la seva veïna, la casa Leonard Le Prevost, actual seu de l’escola Gitanjali, o una mica més lluny, al carrer de la Indústria, la fàbrica de llaunes Gottardo de Andreis. La majoria s’ubiquen en carrers nous que formen part de l’eixample ubicat a la plana d’en Tàpies o del Corb, on s’instal·la la burgesia industrial. Però, en realitat, la casa Pavillard és un símbol més de la manca d’una autèntica burgesia local, perquè moltes fàbriques importants eren de capital estranger o, si més no, de fora de la ciutat.

Pel que fa a Lorilleux, empresa per la qual treballava Pavillard, va ser fundada a França el 1818 amb fàbrica a Puteaux i va produir tintes d’impremta, calcogravat i litografia. L’any 1888 van instal·lar-se a Badalona, al carrer d’Eduard Maristany, i més endavant encara van fundar una fàbrica a Bradford, Anglaterra, a més de nombroses agències subsidiàries a diversos països. Lorilleux va ser un dels principals fabricants de tinta, que va servir a les principals impremtes d’Europa i d’Amèrica, no en va la premsa espanyola fins a principis de segle XX va utilitzar tinta fabricada a Badalona. Posteriorment va canviar la seva ubicació pel barri de Manresà i el nom pel de Lorilleux Lefranc Española. Els darrers canvis van ser el 1991, en esdevenir Coates Lorilleux i, finalment, el 1999, quan va ser comprada per Sun Chemical, la qual encara continua funcionant a la nostra ciutat.

Tornant a la part arquitectònica, durant el període de 1906-1920 Joan Amigó va produir un seguit d’obres a Badalona influenciades per la Secessió vienesa, i la Casa Pavillard és la primera pel que fa a la cronologia. Aquest moviment cultural va ser fundat el 1897 a Viena per artistes que es van separar de l’Associació d’Artistes Plàstics de la ciutat, per així iniciar un nou camí lluny de la producció acadèmica i conservadora, entre els quals cal destacar el carismàtic Gustav Klimt. En el camp de l’arquitectura, Otto Wagner, Joseph Maria Olbrich i Joseph Hoffman van canviar la direcció de l’arquitectura moderna allunyant-se de les antigues construccions pomposes i recarregades per iniciar un estil pur i auster. Aquesta innovació arquitectònica va consistir en la supressió de la corba i la decoració floral a favor de la simplificació de les formes i els ornaments, la frontalitat i el protagonisme de la línia recta, un estil decoratiu que l’escocès Charles R. Mackintosh ja realitzava amb anterioritat.

A Badalona, atès que Amigó és un membre de la segona generació d’arquitectes modernistes, moltes de les seves primeres obres ja incorporen elements propis de la Secessió vienesa. Són exemples d’aquesta tendència la mateixa casa Pavillard, però també les cases Enric Mir o Lluís Paquín (1908), que també incorporen elements procedents de Mackintosh, o les fàbriques de Can Casacuberta i Gottardo de Andreis.

És un habitatge amb jardí clos formada per dos cossos simètrics units per una tribuna de ferro i vitrall emplomat, que recorda la del Palau Nadal, obra de Manuel Joaquim Raspall, al carrer Ample de Barcelona. La solució volumètrica dels cossos és secessionista, així com la coberta inclinada amb ràfecs que transcendeixen la façana. La reixa d’entrada amb cercles circumscrits deixen entreveure l’inici d’una tendència geometritzant i abstracte defugint del coup de fouet del Modernisme floral d’arrel francesa i endinsant-se en el programa visual dels secessionistes. Les reixes de forja, també presents a les finestres i als balcons, acompanyats amb elements ceràmics als sotabalcons, contrasta dràsticament amb la decoració floral en estuc de les parets, on es presenten falsos carreus i sanefes en forma de flors. Ja en aquesta primerenca, però transcendental obra de l’arquitecte, incorpora les arts decoratives com a veritables protagonistes de l’arquitectura: forja, ceràmica, esgrafiats llueixen en tota la seva esplendor.

El 1974 la casa estava en un estat pèssim de conservació i tot feia pensar que s’enderrocaria quan es va publicar a La Vanguardia la notícia “Badalona, se destruye la mejor obra del modernismo arquitectónico de la ciudad”. L’article insinuava que s’havia començat l’enderroc traient algunes teules. Dos anys abans l’arquitecte Francesc Lladó Blanch va insistir en la necessitat d’un catàleg de patrimoni històric artístic per poder salvar alguns dels immobles més característics de Badalona, incloent-hi aquesta casa. Afortunadament, després que la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando donés llum verda va ser declarada monument històric i artístic el 1981.

Actualment l’edifici pertany a Indústria Òptica Hispano, que té establiment d’òptica situat just al davant de la casa, a l’altra cantonada del carrer. La casa està avui destinada a oficines i altres dependències de l’empresa. Òptica Hispano va començar a funcionar el 1941 a un local de la riera de Matamoros de la mà del matrimoni Esteve Soldevila i Esperança Boy, i després es van traslladar al carrer de mossèn Anton Romeu. Dedicada tant a la fabricació de lents, com a la venda al detall i l’atenció al client, l’empresa va ser continuada pels seus fills, i actualment estan al capdavant Maria i Rosa Soldevila. Els successius canvis que ha patit l’interior de la casa pel canvi d’ús de residencial a industrial i comercial, han fet que no es conservi l’estructura original ni tampoc cap mena de decoració.