Si tanco els ulls i penso en la platja de Badalona, el primer que em ve al cap és el pont del petroli amb les tres xemeneies al fons, símbols del passat industrial, però també del nostre present. I és que ambdues estructures, un cop acabada la seva funció, no s’han enderrocat i s’ha decidit conservar-les gràcies a la voluntat de la gent que els hi va voler donar un ús cívic.
En el cas del pont, l’ànima visible del moviment popular que el va defensar fa uns dies que ens ha deixat. Era Josep Valls, pastisser de la Morera i lluitador incansable de tota mena de causes a les quals dedicava tota la seva energia. Tan aviat es passejava amb una pancarta, com es presentava a les eleccions municipals o s’arremangava i pintava el pont d’un color blau cridaner o asfaltava un carrer.
Quan la CAMPSA va tancar les seves instal·lacions cap als anys 90, l’empresa tenia l’obligació de desmantellar aquell pont que datava dels anys 60. Però Josep Valls i molts altres, entre ells l’arquitecte Antoni Poch van voler conservar aquell mirador que s’endinsava en el mar i finalment l’ajuntament de Badalona va cedir i va decidir mantenir-lo. S’iniciava així, el 2001, un llarg procés per aconseguir la concessió i per fer les obres d’eliminació dels ducs d’Alba i de consolidació del pont que van durar fins a l’any 2004, amb Muntsa Niso al capdavant.
Després es va entrar en un període d’una certa inactivitat i, malgrat que es disposava de pressupost i d’un projecte, la remodelació va estar a punt d’anar-se’n en orris. La pressió popular havia baixat, tot i que el Josep Valls continuava la seva reivindicació sense defallir. Molts regidors, tant del govern com de l’oposició, no ho consideraven una prioritat per la ciutat. Però des de l’Àrea de Medi Ambient teníem pressupost, una part provinent d’un ajut de la Diputació de Barcelona i l’altra del cànon que pagava la pedrera de la Vallensana i vam continuar defensant-ho amb perseverança fins que el 2008 l’alcalde va accedir. Quan el van veure remodelat, ens van reconèixer que, encara que el cost de l’actuació era similar al d’urbanitzar un carrer qualsevol de la ciutat, en canvi, el valor afegit que aportava el pont era molt superior en termes de dinamització de la zona o d’imatge de la ciutat. Per això també soc de les que defenso que, després dels temporals, s’ha de tornar a reparar, això sí, fent-lo més resistent.
Quan es va inaugurar la remodelació, vam convidar al senyor Valls que, emocionat de veure que s’havia salvat i molt content del resultat final, ens va obsequiar amb les famoses galetes que feia en forma de cavallet de mar, rememorant els que feia uns anys havien poblat el pont. En aquell moment, ningú ens pensàvem que tan ràpidament esdevindria un dels llocs més emblemàtics i freqüentats de la ciutat. Ni tampoc que esdevindria el plató d’anuncis de marques internacionals com el grup Volkswagen, Coca-cola i Apple, que es fixarien en la nostra ciutat. Gràcies, entre d’altres, a la força del senyor Valls.
En Josep Valls va salvar el pont del petroli, cosa que està molt bé.
Però, a Badalona, tenim encallat un tema que ens avergonyeix tant a nivell de ciutat com de Catalunya i Espanya. Estic parlant de l’autopista C-31 i els seus laterals inacabats. A l’any 1992 el ministeri d’obres públiques va construir la B-20 amb els seus corresponents laterals. L’autopista C-31 va ser acabada l’any 1968 i 53 anys després la Generalitat i l’Ajuntament, que són quin tenen la competència des de l’any 1985, no han estat capaços d’acabar els laterals. Encara falta el tram de Sant Crist que va per molt llarg. I ja no diguem reconvertir l’autopista, perquè amb el Desgovern de la Generalitat ens donarà l’any 2100 i no haurem fet res.