La construcció de la pau i la reconciliació, des del meu punt de vista, no comença amb l’acord entre els governants de les diferents guerres provocades pels grans poderosos, sinó per les persones que hem patit la guerra i altres que han vist el seu resultat des del seu país i ara, conscientment, volem reconstruir la nostra terra. Tradicionalment la pau s’ha entès com l’absència de violència directa o de guerra, però el cas d’un país com Afganistan és molt diferent, ja que aquesta noció té el seu origen en la pau romana en la seva doble dimensió: la imposició de l’ordre intern d’una banda i, per una altra, la dissuasió cap a l’exterior a partir del poder militar.
Somiar és gratis i l’esperança és la meva virtut. Sempre hi ha un camí i, aquest camí, és la pau. Una pau que es pot trobar a través del diàleg. La cultura de la pau és el resultat de la confluència entre dues posicions ideològiques i pacífiques. Per aspirar a la cultura de la pau a tota la humanitat, cal una transformació ideològica sobre el que ens transmet el fet de guanyar o perdre, fet que no necessitem en aquest món, on no hauria d’haver-hi ni guanyadors ni perdedors. En canvi, funciona al revés. Inicialment s’atura la lluita armada entre els dos bàndols a partir del desarmament i el fixament d’unes dates de treva; i, en el període següent, es fixen els acords que representen la fi de l’enfrontament armat. Una societat que ha patit per un conflicte armat és molt difícil que en períodes de treva puguin pensar en la reconciliació.
La pau no s’hauria d’acompanyar mai de rendició i derrota. Això tanca les ferides en fals i manté l’odi en actiu. La meva mare sempre em deia que l’esperança és molt amarga, però la seva fruita és molt dolça. A través d’aquestes paraules us vull transmetre com el temps requereix aquesta esperança, però si la tens, de tant en tant, pots collir algun fruit. Els éssers humans no tenim paciència, sempre volem que les coses passin de cop i ràpid. Per desgràcia, el temps de guerra és molt llarg i un període de reconciliació encara ho és més. La guerra sovint comença per la intolerància a la diversitat de l’altre, la qual cosa fomenta el desig de possessió i la voluntat de domini. Neix en el cor de l’home per egoisme i supèrbia, per l’odi que instiga a destruir, a tancar l’altre en una imatge negativa, a excloure’l i eliminar-lo. La guerra es nodreix de la perversió de les relacions, de les ambicions hegemòniques, dels abusos de poder, de la por a l’altre i a la diferència vista com un obstacle; i alhora alimenta tot això.
Per arribar a la pau, cal passar per la reconciliació i el reconeixement dels errors per ambdues parts. Durant el segle XX, s’han desenvolupat diferents processos de pau després d’anys de lluita armada. Són plenament coneguts els conflictes d’Israel- Palestina, Colòmbia, Etiòpia- Eritrea, Iemen, Ruanda i Afganistan. Cap de les parts enfrontades té la raó completa. En canvi, el que sí que és democràtic són les morts. La mort ens fa a tots iguals. Per aquest motiu s’ha de crear consciència de la inutilitat de la guerra i la infelicitat que comporta.
“Ull per ull i dent per dent” Aquesta és la frase que explicita l’anomenada “La llei del talió”. Això genera i es perpetua mitjançant un bucle inacabable que cada vegada és més destructiu. Aquests pensaments vénen de la incultura, de la falta de coneixement i, també, de la pobresa i les misèries o desesperacions. Què i qui està a l’origen d’aquest procés? Poder, ambició, fanatisme… Tot això és el que genera l’odi i la violència, que són com la gasolina que genera l’incendi i la destrucció.
Avui en dia ens trobem en una situació ben especial generada per la pandèmia mundial del coronavirus. En posaré alguns exemples: Israel fa una treva amb Palestina, i Palestina subministra màscares i altres productes tèxtils sanitaris a Israel des de Gaza. Qui ho diria. Aràbia Saudita ha aturat els bombardeigs al Iemen. A Colòmbia el procés de pau que estava al límit del fracàs s’ha reforçat. En conjunt hi ha una dotzena de països en guerra civil que han iniciat treves, sense condicions encara poc definitives, però sense violència. Això només és un començament. El coronavirus com a eina de pau? L’espècie humana ens dóna sorpreses. La guerra entre Etiòpia i Eritrea es va acabar quan el president d’Etiòpia va “decretar la Pau de forma unilateral” i ningú es va veure en cor de rebutjar-la. La guerra d’Afganistan té més de trenta anys de durada. La guerra freda era per interessos polítics-econòmics i, també, estratègics per la seva posició geogràfica. Les condicions per a la creació de la guerra no queden del tot definides.
Per què es comença una guerra? Matèries primeres, fanatisme polític o religiós, comunicacions… I també el negoci de la indústria de guerra, que és el màxim negoci mundial. El que destrueix una guerra és molt difícil de reconstruir i no té cap sentit. Però un cop s’ha començat a aplicar “la llei del talió” la marxa enrere és molt difícil. Es precisa voluntat de pau, discreció, serenitat i respecte a les persones. En un conflicte qui ha de dirigir el procés és el cap i el diàleg, no el martell. Quan mana el martell aquest no actuarà correctament. No és el seu paper, actua amb la força, i quan es produeix aquesta situació no hi ha democràcia i comença la violència que pot generar la guerra.
Escric aquest article perquè últimament estem sentint moltes coses desagradables sobre la guerra i la violència a països com Afganistan o Palestina. No hem de perdre l’esperança. Hem de treballar entre tots i totes sobre la consciència de la pau. Aquesta és la meva esperança.
