Sense pausa, però sense pressa, la Penya ha començat a posar les primeres pedres per construir la base d’un projecte ambiciós que només ha fet que arrancar. Amb la intenció de tornar el bàsquet badaloní allà on mereix ser, però sense oblidar d’on venim, el club ha passat d’estar al límit de l’abisme a, amb poc menys de tres anys, veure la llum al final del túnel. Un camí llarg i complicat que, ara, després d’assegurar per tercer any consecutiu una plaça als Playoffs de l’ACB, és un pas més a prop d’arribar a la seva meta final.
El mateix missatge de Carles Durán abans de l’inici de temporada ja ho deia tot: “La Penya ha de tenir la mentalitat d’estar entre els millors”. L’aposta i els objectius marcats pel club aquest darrer estiu eren atrevits, però, tot i que hi haurà qui estarà més o menys desacord amb la següent afirmació, la trajectòria de l’equip durant aquest curs es pot considerar totalment exitosa. Quedar-se a les portes de la Final Four a l’Eurocup, disputar la Copa del Rei i consolidar-se novament entre els vuit primers classificats de la lliga no és bufar i fer ampolles. I menys amb l’excepcionalitat i la complexitat d’haver de conviure amb una pandèmia mundial. Amb molt a guanyar, sense pressió i pràcticament res a perdre, ara queda el més important, aquell esprint final que marcarà el rumb de l’equip de cara a la pròxima temporada. Perquè, per molt que el propòsit principal ja s’hagi aconseguit, els Playoffs i, sobretot, aquest estiu, poden ser vitals per la consolidació definitiva d’un projecte que sembla anar pel bon camí.
Un model d’èxit
Villacampa, els germans Jofresa, Ferran Martínez, Ricky, Rudy, Ribas, Abalde… Que les èpoques daurades de la Penya hagin coincidit amb grans fornades de jugadors formats a Badalona no és cap casualitat. Més aviat al contrari. L’inesgotable talent del planter verd-i-negre sempre ha estat la font principal que ha alimentat al primer equip. Garantia total d’èxits, el model i la filosofia del club s’han convertit en autèntic referent per a la molts equips que, en el context del bàsquet actual, són incapaços de competir amb el potencial econòmic de l’oligarquia que formen les grans entitats esportives. I precisament per això, la manera de fer i de ser del Joventut és, ara, més important que mai. Perquè, tot i que el món d’avui en dia evoluciona a una velocitat desorbitada, el nostre origen és el que marca la nostra identitat, és allò que realment ens defineix.
Així, l’èxit del projecte de la Penya només s’entén d’una sola manera: no deixar de ser qui ets per aconseguir allò que vols. I és que l’aposta per la joventut i el talent local acompanyat d’algun fitxatge de nivell sempre ha estat una fórmula efectiva. O almenys així ho demostra la història del club. Una filosofia que, precisament, Juanan Morales i la direcció esportiva han sabut llegir i respectar a l’hora de planificar la plantilla de l’actual temporada. El retorn de Pau Ribas i Ferran Bassas, la continuïtat de Neno Dimitrijevic i López-Arostegui, l’aposta definitiva per Joel Parra o l’arribada de Tomic i Brodziansky per complementar l’equip són decisions que confirmen que hi ha un full de ruta a seguir.
Dos retorns especials
Com una d’aquelles històries d’amor que sembla ficció, la relació de Pau Ribas i Ferran Bassas amb la Penya és digne d’una pel·lícula amb final feliç. Criats a Badalona i passant per gairebé cada una de les categories del bàsquet base del Joventut, el retorn de dos dels “nens prodigis” de la cantera va suposar una dosi d’èxtasi i eufòria per l’afició verd-i-negre, que va rebre la notícia amb un somriure d’orella a orella. Dos fitxatges que, més enllà del que podien donar sobre la pista, aportaven el coneixement necessari i el sentiment cap a uns colors que, de ben segur, pocs jugadors senten tan seus. Dues peces fonamentals per a Carles Duran, que, com molts seguidors, demanava a crits que era el moment ideal perquè el club fes un esport i els portés de tornada cap a la seva ciutat natal.
Dos amics amb trajectòries diferents, però un final comú: triomfar al club de la seva vida. D’una banda, Pau Ribas, que, onze anys després del seu adéu i amb un gran arsenal de títols sota el braç, aterrava de nou a l’Olímpic de Badalona per començar a escriure el punt final allà on tot va començar. Una situació totalment oposada a la de Ferran Bassas, que, sense oportunitats amb el primer equip, va haver de marxar a la recerca de noves experiències. Un viatge per Oviedo, Tenerife i Burgos que li ha servit per aconseguir aquell premi que feia tant temps que buscava. Tot un exemple de dedicació, sacrifici i esperança, tal i com el propi base reconeixia el dia de la seva presentació: “Sempre vaig tenir la confiança que tornaria”. La frase ‘tot esforç té la seva recompensa’ mai havia tingut cobrat tanta vida.
La metamorfosi de Xabi López-Arostegui
Igual que Gregorio Samsa a La Metamorfosi de Franz Kafka, la transformació i la maduració de Xabi López-Arostegui al llarg d’aquesta temporada és digne d’admirar. En el seu quart any amb el primer equip, el de Guetxo ha passat de ser la promesa que tots esperàvem que explotés a, d’un dia a l’altre, convertir-se en el líder indiscutible d’una de les millors ‘Penyes’ de les darreres campanyes. Lluny d’aquell jugador talentós, però tímid a qui es demanava més protagonisme, el basc s’ha tret la cuirassa que portava a sobre per demostrar tot el potencial que té dins seu. Un creixement descomunal que, amb tan sols 23 anys, l’ha portat a ser el gran referent de l’equip per davant d’una icona del bàsquet europeu com és Ante Tomic.
L’esclat de López-Arostegui com una de les grans revelacions de la temporada han fet que l’aler es converteixi en un dels grans desitjos de la propera finestra de mercats. De fet, són molts els rumors que el situen, juntament amb el seu company Neno Dimitrijevic, al València Basket. Sense cap mena de dubte, retenir-lo ha de ser una de les grans prioritats de la Penya aquest proper estiu, que, per consolidar el projecte de forma definitiva, abans necessita demostrar que és capaç de mantenir el talent que genera la pedrera.
Joel Parra, l’última perla del planter
Hem parlat de Ribas, Bassas, Xabi i Neno, però seria una falta de respecte deixar-nos a Joel Parra. Clau en el tram final de la temporada, l’últim producte ‘made in’ Badalona s’ha guanyat l’estima i l’afecte de l’afició gràcies al seu compromís partit rere partit. Allunyat dels grans focus, Parra és un d’aquells jugadors que mai busca ser el gran protagonista, però que se sent còmode actuant a l’ombra, esperant el seu moment de glòria. Una feina bruta que ha anat com anell al dit a la Penya i, sobretot, a Carles Duran, que ha trobat un dels seus comodins preferits per posar remei a la falta d’energia global de l’equip. Amb oportunitats per davant i encara amb molt marge de millora, es tracta d’una de les perles del planter més atractives de cara al futur.
