Una de les “virtuts” humanes més reconegudes és la d’ensopegar dues vegades (o més) en la mateixa pedra. Badalona és una ciutat farcida de pedres diverses on gent diversa s’hi abonyega el cap. És una qüestió d’obsessions. Cadascú té les seves. Totes són ben legítimes, malgrat que mirat des d’una certa distància hi hagi qui es pregunti -és el meu cas-, perquè hi ha qui insisteix una i altra vegada en obrir-se el crani amb accions que ni són constructives ni afavoreixen la seva pròpia “causa”. Resulta absurd i un pèl delirant.
La ciutat va viure un nou moment d’obertura cranial la passada Nit de Sant Anastasi a les portes de l’Església de Santa Maria. Els diables dansaven al ritme de les seves llances de foc quan arribava el moment dels versots, en altre temps motiu d’admiració i exemple de refinada ironia. Eren aleshores versots escrits de mans d’aquells que saben més per vells que per diables; coneixedors de secrets i confessions recollides des d’ataiales estratègicament col·locades al rovell de l’ou. La ciutat, que dia a dia ha anat minvant, ha substituït el sarcasme i la subtilesa de temps més literaris per la paraula bruta, expressada amb rudesa. Així és com els diables van etzibar, per a satisfacció pròpia i d’alguns incondicionals, els típics tòpics que acompanyen Albiol des que és Albiol a la Badalona del centre: “racista!”, “fatxa!”. Insults que es regurgiten des del més profund de l’ànima.
El cervell fet miques ensangona la pedra dels badalonins de tota la vida; no per estar ensangonats menys encantats d’haver-se conegut, mentre Xavier García Albiol recull carretades de vots fins i tot dels mateixos barris que sempre han renegat d’allò que és i representa el PP en relació a Catalunya. L’alcalde agraeix el favor fent allò que millor sap fer: omplint les xarxes socials de fotografies amb badalonins que no són ni els seus amics, ni els seus coneguts, ni els seus saludats. Són persones que pensen com ell, perquè viuen en aquells espais de la ciutat on alguns que bramen no hi han posat els peus i on les realitats socials no són les mateixes que les de la Badalona del centre (malgrat que les realitats de la Badalona del centre ja no difereixen tant de les seves).
El govern municipal, però, comet una errada que quasi passa desapercebuda. Algú s’acosta un per un als regidors del govern i els hi diu que toquin els dos, que els polítics no han vingut a aquest món per ser ofesos per aquells que els hi paguen el sou. Les seves cadires resten buides. I aquí és on s’equivoquen. Hi ha professions per a les quals cal tenir les espatlles amples i el fetge gros, i una d’aquestes és la de polític. Les posicions, com a l’exèrcit, s’han de mantenir fermes quan reps l’escomesa. Marxar denota una capacitat manifesta de no encaixar bé els cops i una escassa voluntat d’entendre’s amb qui discrepa (ni que sigui fent servir paraules abruptes). Si alguna cosa li manca a Badalona és diàleg. I és evident que dos no parlen si cap d’ells vol. Això fa massa anys que dura. Per aquest motiu (i com cantaria Llach: “per tot això i coses que t’amago” -si més no ara-) aquesta ciutat emmalalteix.
