Va ser per Nadal del 2008. Alguna trobada familiar amb presència manresana em va posar sobre la pista d’El Joc de Manresa, un joc en línia que havia nascut a la capital del Bages en el marc d’un Projecte Educatiu de Ciutat impulsat pel seu Ajuntament.
De seguida vam tenir clar que aquell model era clarament exportable a Badalona. I sota el paraigua de La Sargantana, la proposta podia tenir sentit, perquè unia estima a la ciutat, participació ciutadana, transversalitat i cultura.
Va ser fàcil contactar amb els responsables tècnics del muntatge, per veure quins obstacles caldria salvar per engegar-ho a casa nostra. Un parell de reunions a Cabrianes, on s’havia cuit l’artefacte informàtic que feia anar el joc que ens inspirava, va deixar clar quines eren les dues necessitats bàsiques que calia cobrir: embolicar uns quants conciutadans d’aquells que tenen tendència a deixar-se embolicar quan se’ls hi planteja treballar per la ciutat i passar-s’ho bé al mateix temps (que n’hi ha més dels que us podríeu creure), i picar unes quantes portes d’empreses o comerços que volguessin fer un esforç econòmic,-o en espècies-, per fer lluir el producte (i per aconseguir que els jugadors no haguessin de desembutxacar ni un euro). El dia que Giramon va confirmar-nos el viatge a París com a premi gros, vam tenir clar que la cosa funcionaria.
Però sortir per Festes de Maig de 2009 no va ser fàcil. El temps se’ns tirava a sobre i volíem fer les coses molt ben fetes.
Primer de tot vam inventar-nos el personatge del Burot, algú que fes de fil conductor de tot plegat. El magnífic dibuix d’en Carles Ballesteros i la vida que li ve donant des de fa tants anys en Toni Forteza, han convertit el personatge en un clàssic. Cal saber que vam cuidar-ne tots els detalls, des de la gorra, fins a la capa, des del bigoti fins a la caseta de fusta.
Un cop vam tenir el personatge central de tot plegat, va constituir-se la Comissió d’Experts. Aquest òrgan va tenir una vida curta. Es tractava de fer un sopar amb gent experta en temes diversos de la ciutat, per tal que ens preparessin preguntes del seu ram. Els primers anys va anar bé, però de seguida, la professionalitat dels jugadors posava en evidència que les preguntes dels experts quedaven massa exposades a cerques senzilles via Google o similars. Si El Joc de Badalona només anava de fer cerques senzilles a l’ordinador, podia perdre la seva gràcia. Així que la cosa va anar transformant-se fins a quedar -com encara passa ara-, en mans d’autèntics experts en fer filigranes a l’hora de plantejar les tres preguntes diàries que els jugadors han de contestar abans de les dotze de divuit nits del mes de maig.
La primera edició va ser moguda. Vist amb el temps, està clar que els organitzadors vam ser massa tous. No havíem descobert que la mala bava del Burot podia convertir-se en un antídot davant de qualsevol crítica d’algun jugador massa exigent. Vam ser tous i no vam entendre que calia deixar claríssim als jugadors que això anava de jugar i no de competir. De jugar, de passar-s’ho bé, d’aprendre, de fer comunitat…
Les anècdotes que envolten la història del Joc de Badalona són moltes. En faríem una llista llarga: la primera guanyadora… Una montgatina!; el naixement inesperat de la pregunta del desempat (entre tres empatats en el primer lloc, l’any 2009 fins a les desenes de jugadors que darrerament arriben amb el 100% de preguntes ben contestades en acabar el Joc); les males arts dels espavilats que modificaven la Viquipèdia per fer caure algun contrincant incaut o amagaven un llibre a la biblioteca en una lleixa que no tocava; els sopars dels organitzadors -com s’enyoren en Joseph Maria Rojo i la Teresa Català- per deixar-ho tot a punt abans de Sant Jordi; la transformació del Joc en una eina educativa de la mà de la Dolors Sabater a l’Institut Júlia Minguell; la creació d’equips espontanis que faciliten el seguiment diari del Joc, (alguns fins i tot amb uniforme propi, el dia de la Festa final que es celebra sempre a Dalt de la Vila); la sorpresa d’alguna empresa o institució que per causa d’alguna pregunta un dia rep desenes i desenes de trucades desesperades de gent a la recerca de la resposta adient; l’aventura de la pregunta final, l’única en la qual el temps compta i que obliga a fer una gimcana nocturna; el poder de les xarxes socials i dels grups de whatsapp en mans dels jugadors; els sopars previs d’alguns equips el dia de la pregunta final; etc.
Com en totes les coses, com en totes les entitats, una de les claus de la seva pervivència és saber trobar relleus a l’equip organitzador. Amb això El Joc de Badalona també ha funcionat i des de fa uns anys en Francesc Palacio, Ezequiel Barrios i companyia (moltes, moltes gràcies), el dirigeixen amb destresa i amb el punt exacte de rigor i bon humor.
Si tu, que llegeixes aquest article a la renovada i benvinguda Revista de Badalona, ets d’aquells que aquests dies, a les dotze de la nit, et connectes a www.eljocdebadalona.cat, amb l’ànsia per veure si has encertat les tres preguntes del dia i per anar a dormir havent llegit les tres de l’endemà, ànims, va, que tu pots!
Si, per contra, no t’hi has posat mai prova-ho, sol o amb companyia. Aprofita aquests darrers dies per entrenar una mica, per fer joc de cames i per entendre la dinàmica del joc.
Conèixer Badalona, per estimar-la una mica més. De la mà del joc, de la mà del Burot, de la mà de les persones que conformen la ciutat.
